Països rics i països pobres

Els Països Catalans som del primer món, és a dir, som un país ric, i com a tots els països rics del món, pel sol fet de ser-ho rebem immigració de persones de països pobres. Aquests són pobres perquè nosaltres som rics, perquè els governs occidentals els havíen ocupat i saquejat no fa gaires anys, i perquè l'expoli no ha parat mai, ara a través d'empreses de països occidentals que sustentem entre tots els rics consumint els seus productes. A sobre els països pobres (que també tenen gent rica) ens deuen bilions i bilions que ens paguen anualment i religiosament als països rics , i que els impedeix encara més desenvolupar econòmicament els seus països. És l'anomenat Deute Extern.

Per tant, tots els països rics del món (a on també hi viu gent pobre) rebem i continuarem reben immigració perquè en els nostres països tot i les crisis periòdiques hi ha millors condicions de vida, més expectatives de treball, esperances de millorar, futurs més prometedors pel jovent... Els fluxos de gent dels països pobres cap a països rics funcionen de manera similar a les lleis del mercat, és a dir que, una mà invisible fa que a més llocs de treball i creixement econòmic més immigració, i al contrari, a més crisi i deflació econòmica més es reduirà el nombre de gent que vindrà. Per tant, podem triar entre ser un país ric i rebre immigració o un país pobre i no rebre'n.

Aquest percentatge de gent de països pobres vindran encara que hi hagi set tanques protegint tot el nostre territori, encara que els ajuntaments els empadronin o no, encara que les lleis d'estrangeria siguin dures, encara que hi haguéssin governs feixistes, i si se'ls expulsés forçadament, tornaríen i saltarien les set tanques. De vida només n'hi ha una, i algunes persones dels països pobres que veuen la necessitat i tenen la mínima possibilitat d'una vida millor per ells i pels seus fills, si cal s'hi llençaran de cap.

Aquesta immigració inevitable i racional que rebem els països rics aporta molts més diners a l'Administració Pública a través dels impostos i de les cotitzacions a la Seguretat Social que no pas despeses. Sense anar més lluny, els immigrants paguen una part important de les pensions de jubilació actuals. Tot i això, el fet que en ciutats com Vic els immigrants suposin prop del 25% de la població comporta una sèrie de necessitats que s'han de resoldre. Un augment de població del 25% és un fenòmen prou important com per destinar-hi esforços i recursos humans i econòmics. El problema és que el finançament dels ajuntaments és totalment insuficient i no poden fer front a aquestes i a d'altres despeses, i el Govern de la Generalitat, que és qui hauria d'aportar més recursos, també té un dèficit econòmic brutal amb l'Estat que dificulta l'implementació de mesures en aquest àmbit i en d'altres.

Per tant, els immigrants vindran al nostre país mentre siguem un país ric perquè no hi ha un sol país ric al món que no rebi immigració de països pobres. No vindran per robar-nos, no porten atur (tots sabem qui s'emporta les fàbriques a la Xina per reduir costos laborals, i no són precisament els immigrants), no venen per invadir-nos, o per aprofitar-se de nosaltres, simplement abandonen els seus països i les seves famílies perquè aquí tenen millors expectatives de vida per ells i els seus fills. Com que està demostrat que venen i vindran, crearant famílies, faran prosperar el nostre país i hi arrelaran mentre siguem un país ric, val més que hi apliquem polítiques i hi aboquem recursos destinats a solucionar les dificultats que comporta un augment tant gran de la població.

Com s'ha fet en altres països cal adoptar mesures per fomentar la cohesió social a les escoles, als barris, a les associacions de veïns, a les entitats, als hospitals, a les escales de veïns, fent cursos de formació lingüística, acadèmica, professional... de fet a Vic s'està fent en menor mesura, en part gràcies a la societat civil organitzada en entitats com Veus Diverses, Òmnium, el Centre de Normalització Lingüística, La Torratxa o algunes associacions de barri, i encara en falta més. Però per fomentar la cohesió social no cal deixar d'empadronar gent que es quedarà sense dret a l'educació i a la sanitat, el què cal és reclamar que l'Administració estatal destini molts més recursos als ajuntaments perquè puguin actuar en aquest sentit. I si s'aboquéssin tots aquests recursos com ha passat en altres països, els immigrants continuaríen aportant molts més diners a l'Administració Pública amb impostos i cotitzacions que despeses. Per tant, l'immobilisme de l'Estat i dels partits tradicionals en aquest tema no serveix de res ja que el fenòmen de la immigració s'ha d'abordar però no en la direcció que proposa el govern de Vic, simplement perquè no porta enlloc.

Martí Coromina Quintana

PER LA COHESIÓ SOCIAL, SOM-HI

El passat Dilluns 18 de Gener vaig llegir, com acostumo a fer els dilluns, l’edició de paper del periòdic el 9 nou. La portada era escrupolosament mediàtica. El titular ho deia tot, “Roca Junyent a fet un dictamen per defensar el nou padró de Vic”. No m’ho podia creure. Després de donar-nos a conèixer arreu per la nostra “simpatia” amb la població nouvinguda escollien una persona prou coneguda i amb ressò mediàtic per a defensar a capa i espasa els nous criteris d’empadronament. Quina gran gesta això dels empadronaments. Al ple de l’últim dia hi havia més periodistes que el dia del referèndum. Tots atents a qualsevol moviment, enregistrant meticulosament amb les seves càmeres l’espectacle dantesc del circ i l’actuació d’alguns pallassos. I és que quan és tracten segons quines qüestions la gent es posiciona de forma clara, ja sigui perquè l’assumpte els toca l’orgull o per ideologia. Un clar exemple d’això, el trobem recentment al tema del referèndum, on tant el PSOE com el PP es van alinear amb opinions tant nefastes com les de la Falange i companyia. Doncs amb això dels empadronaments ha passat el mateix al consistori vigatà. L’equip de govern, amb petites discrepàncies però amb lleialtat al grup, s’ha posicionat respecte el tema de la immigració i ho ha fet de forma prou clara, apostant per aquests nous criteris selectius d’empadronament tot alineant-se amb opinions tant malvestes com les de PXC i el seu líder de caire fexistoide, Josep Anglada. Realment és una llàstima veure aquestes foteses però la gent som així, davant de certs assumptes que ens toquen el voraviu reaccionem i ens reafirmem en la nostra manera d’entendre les coses. Sortosament, alguns com els de la CUP ens hem atrevit a contradir-los oposant-nos convençudament a aquestes mesures segregacionistes. Primer de tot perquè creiem en la democràcia i pensem que la diversitat és una qualitat humana lligada a la llibertat i a l’autonomia dels éssers humans, no pas font de tots els problemes de la nostra societat com volen fer-nos creure alguns. Per altra banda, ens hi oposem perquè concebem aquest rebuig manifestat cap a la població immigrant com la conseqüència directa d’una relació no equitativa entre les classes socials i bàsicament, perquè a diferència del què presumeix l’alcalde, nosaltres no creiem en aquesta estratificació social que divideix la població vigatana en ciutadans de primera i ciutadans de segona, sinó que creiem ciutadanes a totes les persones que viuen a la ciutat, siguin immigrants o no. Esment a part es mereix el tòpic que afirma que els immigrants s’emporten totes les ajudes. Quin disbarat. Simplement es tracta d’entendre el concepte de l’equitat, una igualtat més justa, és a dir, les persones que tenen més necessitats que les altres, han de rebre més ajudes que les altres per a gaudir de les mateixes oportunitats de desenvolupament, encara que aquesta discriminació positiva, avui dia tampoc es materialitza. També rebutgem l’associació subtil que s’ha fet últimament, donat el context de crisi, entre els termes immigració i delinqüència, ja que aquesta l’entenem com el resultat del menysteniment de la població autòcton envers la població nouvinguda, considerada inferior en el sistema d’estratificació social i en el pla cultural, ja que procedeix d’una societat menys modernitzada. Tanmateix doncs, no semblen quedar-nos gaires alternatives per a defensar aquesta visió progressista i comprensiva de la societat. Simplement, ara que el nou padró no ha prosperat i que tot ha quedat en estratègies polítiques electoralistes, esperem que l’equip de govern aposti per Vic com a model de cohesió social i no pas com a nucli de l’odi, la xenofòbia i el racisme biològic. Amb tot, només demanem que s’analitzi l’assumpte des d’una visió àmplia i comprensiva, ja que sinó creiem en la cohesió social dels barris (que és on viu la població immigrant) i la ciutadania activa (en drets i deures), la nova societat catalana del S.XXI no té futur.
O apostem per la integració social, educativa i cultural dels nouvinguts o potser, tornaran aquells temps tant foscos. Per sort, tot i els dies ennuvolats el sol surt cada dia i per tothom. Així doncs, per la cohesió social, som-hi!

Marc Barnolas

Ells van fent

Ells van fent, segueixen desviant l’atenció quan algú diu o intenta destapar els secrets enterrats que ens segueixen encadenant a un passat obscur i silenciós. Un silenci, que els que integrants dels partits politics que avui governen al nostra Ajuntament i a les diferents Generalitats dels Països Catalans, pactaren en la transició i que passava per girar full a la història sense analitzar-la, per una trista quota d’autonomia que ens condemnà, amb una nova constitució, a continuar vivint amb l’herència del general Franco, el mateix Borbó.

Ells van fent, quan utilitzen les forces d’ocupació, per identificar els joves vigatans que lluiten per recuperar la memòria i la dignitat d’aquells que moriren per la força de les armes i pels delators de camisa blava.

Ells van fent, quan toleren amb impunitat que un partit que utilitza el racisme com a bandera, carregui contra ciutadans vigatans per culpa del seu color de pell o de les seves creences religioses. A aquests racistes, no els molesten ni persegueixen els mossos, perquè serà?...

Ells van fent, destrossant els entorns de Vic i de retruc tota la plana, amb polígons de gran extensió, autopistes de quatre carrils, línies elèctriques que ens destrossin la salut i els pocs boscos que ens queden, i ara per acabar-ho d’adobar, als nens "pijets", els bé de gust tenir un aeroport per "Jets" privats, amb l’impacte brutal al territori que això suposa, un territori que ha superat amb escreix el seu límit. Després ens voldran fer creure que son ecologistes, d’equerres, i fins i tot nacionalistes i o independentistes!

Però que es pensen que no se’n recorden els i les Vigatanes, de quan varen tombar la moció, per la retirada de l’escut d’Espanya (que és pintat a la sala de plens de la capital osonenca), dient que no és d’Espanya!

Es pot saber perquè dubten els senyors dits "socialistes" alhora de desenterrar la memòria històrica i en consonància acabar amb els símbols franquistes, les obscuritats del pacte de silenci i la transició? Potser serà perquè se’ls remourien les entranyes en veure com han arribat a trair la memòria dels afusellats, militants d’esquerres i SOCIALISTES AMB MAJÚSCULES, que romanen enterrats pels boscos i sense obtenir un comiat digne. Segurament els interessa més la seva quota de poder, que la dignitat dels lluitadors i lluitadores catalanes, sempre marginats per la història escrita pels vencedors, ja siguin els de 1640, 1714, 1939 o 1977!!

Però mentre ells van fent i el temps se’ls acaba, nosaltres anem a més! Nosaltres creixem i avencem dignament perquè lluitem amb dignitat! Nosaltres som més lliures perquè lluitem per la llibertat i no per una poltrona en la Catalunya autonòmica dels senyors Pujol, Montilla, Carod, Saura, Solà o Burgaya... Nosaltres tenim clar que tornarem a vèncer, com deia el president Companys. Nosaltres defensem i defensarem els drets de les dones, els treballadors i els oprimits, com deia Frederica Montseny. Nosaltres sabem que cap poble serà lliure si els seus fills no estan disposats a donar la vida per la seva llibertat, com ens deia Xirinacs, Guillem agulló, quim Sànchez, Martí Marcó, Julià Babia... Decidírem caminar lliures i res ho podrà canviar, perquè ja som una realitat amb perspectiva de futur. Un projecte clar, que arrela dia a dia a la nostra ciutat i arreu del Països catalans. Volem, podem i construirem una nació lliure i realment justa a on el poble sigui amo del seu futur i de la seva terra.


Vosaltres anireu fent, que mentrestant nosaltres volarem!

Nil Cardona Capellà

Membre de la Cup i de Maulets Plana de Vic

CRÒNICA DES DE GRÈCIA

És fa de dia. La ressaca de la nit anterior es fa visible a mesura que surt el sol. Paisatge urbà desolador als carrers i botigues del centre de la ciutat. Es respira un ambient de calma tensa. L’essència grega es confon amb ciutats típiques del nord d’Europa: els cafès no estàn plens a gom a gom i al caminar fixen la mirada al terra, nerviosos, amb pressa per tornar cap a casa. Les televisions tenen el canal canviat. Hem passat de futbol i básquet al telenotícies. Hem canviat cares de tranquilitat per preocupació. Discusions acalorades als bars sobre els disturbis a les ciutats gregues, però també del moment econòmic i del canvi que ha suposat després de 20 anys de govern d’esquerres el nou president de centre dreta. Es parla d’un vint per cent d’atur, de sous mensuals de setcents euros, de corrupció del govern amb l’esglèsia ortodoxa al mont athos. I enmig de tot això, repartides per a totes les ciutats i a tots els quioscs, la imatge del nen de 15 anys amb cara somrient. Demano un diari d’esquerres al quiosquer. Impossible, s’han esgotat. Pancartas pel centre de la ciutat. És l’hora de dinar i ningú al carrer. Vaig a comprar amb la meva preferida i estimable carnissera. No para de repatir-me que a les nits em quedi a casa, que el jovent està molt esverat. La seva cara és de precupació però no d’espant, crec que si ella fós més jove no dubtaria ni un moment a sortir al carrer. Comença a fosquejar molt d’hora, a les cinc és nit. Al creuar el carrer m’adono d’un mal símptoma: no passen autobuses ni cotxes. Avui sant tornem-hi. La universitat tancada tota la setmana. Com sempre, els estudiants s’avançen a tothom i ells fa dies que estàn mobilitzats Contra el Pla Bolonya, privatització de l’educació i de serveis públics. Aquí els estudiants tenen veu i vot. I drets com apats de franc per dinar i per sopar, entrades gratuïtes a tots els museus, reduccions del cinquanta per cent en transports. Assemblees d’estudiants multitudinàries, paradetes a cada universitat, pamflets de tota mena I de tots els colors, discussions inacabables entre cafés I cigarros. Política amb majúscules. Ambient d’esperança, d’il.lusió, que l’assassinat dels policies ha convertit en aparadors trencats i gasos lacrimogens. M’assebento que la manifestació és a les cinc de la tarda. Estudiants de secundària fan acte de presència, massiva. Tot just ahir hi va haver el funeral i els ànims estàn encesos. Algun d’aquests nens fins i tot es tapen la cara, imitant els seus germans grans que faran acte de presència més tard. I més tard és ja. Una marea negre es dóna a (re)conèixer de nou. Treballadors i gent gran al centre de la manifestació. Avança cap endavant amb aparent tranquilitat, subjectant-se avantbraços. Banderes roges i negres amb grans pals de fusta i ferro. Cares tapades darrera de la manifestació. Tan bon punt s’arriva a fer mig quilometre de recorregut, tinc la sensació que ens hem deixat alguna cosa al darrera. I així és. El carrer principal, abans ple de marques internacionals reconeixibles tan a les Rambles com a la muralla xina, fet miques. Manifestants discutin sobre què s’ha de fer i què no, però el foc i gas es barregen amb el so estrident de bombes de fum i còctels molotov. Situacions surrealistas i d’altres dantesques, com ara manifestants amb màscares de gas de la segona guerra mundial i feixistes grecs llançant pedres juntament amb la policia.
Totes les portes tancades i barrades, bancs soldats amb plaques d’alumini, caixers automàtics inoperatius. El gas comença a fer-se insoportable, i puc veure algun desmai enmig del caos. Decideixo que per avui ja n’hi ha prou. Me’n torno a casa, marejat per l’efecte del gas, amb sentients contradictoris però convençut de que els grecs són gent noble de cap a peus. I a diferència dels catalans, amb la sang calenta.
Ramon Furriols

Obama és igual a canvi?

Ha guanyat Barack Obama! El canvi! Mig món s’alegra d’aquesta victòria. Però el canvi de què? Per arribar a ser candidat a la presidència dels EUA, cal tenir el suport econòmic i mediàtic de nombroses grans empreses. De fet, a diferència de l’estat espanyol, als EUA sí que es fan públiques les quantitats astronòmiques de diners que aquestes empreses donen per a les campanyes electorals, com les que ha rebut Obama. La majoria són grans empreses transnacionals, corporacions petroleres, mitjans de comunicació de masses i empreses d’armament. Però les carretades de diners que donen no són gratis! Vet aquí la trampa de la democràcia, el poder del poble: poder escollir, cada tants anys entre dos candidats de dretes, lligats de peus i mans per empreses salvatges. Amb Obama o sense, els EUA continuaran xuclant petroli dels pous de l’Iraq i de l’Afganistan. Les seves empreses multinacionals no apagaran la seva set de diners i continuaran saquejant països rics en recursos naturals. La cultura d’empresa gringa continuarà expandint-se arreu del món amb criatures treballant 15 hores diàries, cosint pilotes de futbol; continuaran sent parcials en el conflicte entre Israel i Palestina; o bé construint un mur a la seva frontera amb Mèxic; comercialitzaran armes per aquí i per allà; continuaran amb la seva dinàmica de policia mundial; donaran suport a dictadors per conveniència, manipulant informació, assenyalant qui és terrorista i qui no, qui pot tenir armes nuclears i qui no. Continuaran torturant a Guantánamo, bloquejant Cuba. No crearan un sistema públic de sanitat per als seus ciutadans; el seu Estat del Benestar continuarà sent inexistent; continuarà morint gent als EUA per no haver-se pogut pagar l’hospital... Però si la campanya mediàtica mundial a favor d’Obama continua, haurem de continuar pensant que és la millor opció. Pot ser que algunes formes canviïn, però el fons segurament continuarà sent el mateix. Les campanyes electorals actuals dels partits tradicionals no tenen contingut, ni arguments; són pura imatge: “El canvi”, “Sí, podem”, “El primer candidat negre”... Algú dels qui s’alegra de la victòria d’Obama, sabria dir una sola proposta concreta que hagi fet? Em ve al cap l’última campanya del PSOE , en la qual es venia a dir: “No els voteu a ells, que són pitjors que nosaltres.” Resultat: majoria aclaparadora del PSOE. Ni un argument. Ens ho empassem tot. Això sí, les formes són diferents de les del PP: molt talante i aparença de progre, però podria ser pitjor; ja estem bé així. En canvi, el fons és el mateix. Es tornen 400 euros a tots els contribuents, siguis el propietari de Telefónica o un peó; l’especulació immobiliària continua; la MAT va tirant endavant; es continua donant suport a les empreses espanyoles que fan barbaritats a l’Amèrica Llatina, com Repsol o Endesa; es continua torturant a les comissaries; el delicte d’injúries a la corona continua aplicant-se; es continuen prohibint partits, il·legalitzant persones immigrants; s’incompleixen acords amb el Parlament de Catalunya; es continuen exportant armes a zones en conflicte... Això sí, podria ser pitjor: el llop en forma de PP o de McCain ronda pels voltants. Potser és una posició molt escèptica, però tot fa pensar que la victòria d’Obama no serà la del canvi. Igual que els governs socialistes no són tan diferents dels governs populars, si més no pel que fa als continguts. Ja ho deia Josep Pla: “El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.” Per exemple, amb Obama o Zapatero la crisi econòmica la continuaran pagant els de sempre, mentre “la Caixa” o el BBVA ens refregaran anualment els seus multimilionaris guanys. Igual que si hagués guanyat Rajoy o McCain. I és que potser caldrà fer com fan els informàtics: quan el sistema falla, no es reinicia, sinó que es canvia de sistema.Martí Coromina i Quintana

EL PROGRÉS, DIUEN

Amb aquest títol, el gran poeta català Miquel Martí i Pol, donava nom a un poema que enquadrat en el realisme històric, deixava a entreveure que el progrés era i seria com una màquina sense aturador. Tant és així que el poema ( publicat en el segon recull de poemes La Fàbrica – redactat el 1970-1971- ) concloïa dient que el progrés és un fet ineludible; el progrés, diuen, és irreversible.
El progrés de fet, tant per uns com per altres, representa l’acció d’anar endavant, l’acció d’adquirir més graus de poder, de força, de millora en general. Al meu parer, progressar significa aportar millores i millors temps.
Parlant de progrés, podem observar com darrerament, des dels mitjans informatius i des de l’escena política, ens intenten inculcar, ja des de fa anys, aquest sentiment tant humanista de prosperar com a societat i com a animals socials que som, ja sigui a través de les noves tecnologies o a remolc d’alguna d’aquestes misterioses i fosques idees de progrés que tenen algunes transnacionals com Red Elèctrica Espanyola o algunes institucions globals com el G-8.
Així doncs, cada dia sentim a parlar de productes, màquines, projectes que ens han de dur al progrés més immediat per a la nostra societat. Un d’aquests productes, que ja fa temps intenten vendre des de tots els horitzons, és la línia de Molt Alta Tensió, per tots coneguda com a MAT.
Aquesta famosa línia de Molt Alta Tensió que ha d’enllaçar Espanya i França en vertical, diuen que transporta 400.000 KV d’energia elèctrica i això, segons alguns polítics, és un motiu d’alegria, ja que aquesta línia no permetrà cap error en les infraestructures elèctriques catalanes i alhora és una representació pública de progrés. Bé, doncs, tots sabem, com de mentiders són els nostres polítics, ja que aquesta línia no és una millora de progrés sinó un mer negoci d’energia elèctrica entre l’estat Espanyol i el Francès. Així, com ha informat la Plataforma No a la Mat, amb el recolzament i l’afirmació de metges i advocats que ho han posat en evidència, aquesta línia és perillosa per a la integritat física de les persones i representa una atrocitat per al nostre territori. Òbviament, totes les persones que no desitgem a ningú els efectes negatius d’aquestes torres i que no acceptem que il·legalment i sense permisos d’obra ens destrossin les contrades, això ho hem denunciat públicament i sense témer res.
Ho hem denunciat als Jutjats, a l’administració Central, fins i tot a Europa, i de moment, ningú n’ha dit ni piu. No hi ha cap resposta, ni creiem que s’hagin valorat hores d’ara les nostres denuncies. Però, sorprenentment, per altre banda, si que hi ha qui ha donat una resposta, aquesta prou contundent. Aquests han estat ni més ni menys que el cos repressiu dels Mossos d’esquadra. Després que els mitjans de comunicació osonencs expliquessin que a la comarca d’osona hi ha hagut 17 sabotatges contra la MAT (entre ells la crema de grues) els Mossos d’esquadra, pressionats per la Conselleria d’interior citen a declarar sense proves i sense indicis de res a dos joves militants de Maulets Osona. Amb tot veiem que la paperassa en aquest país tant democràtic, funciona així; tu presentes un informe totalment legítim sobre les il·legalitats en el procés de construcció de la MAT i ningú se’l mira. En canvi, els Mossos d’esquadra porten una investigació falsa i sense proves al Jutge d’instrucció, i al cap d’una setmana, prenent declaració a un jove totalment innocent. Si senyor, molt ben jugat.
Com veieu, els poderosos fabricants d’opinió ens tracten com sinó existíssim. Primer ens premien l’obediència i després ens castiguen la intel·ligència.
D’aquesta forma queda palès que el nostre poeta, Miquel Martí i Pol, no anava errat quan parlava del progrés.
El progrés a cop de bastó i amenaça, diuen, és irreversible.
Ja ho veieu, ens estan venent una línia que no té coherència, que té efectes perjudicials per a la salut pública i que a sobre és il·legalment dubtosa, ja que s’han plantat torres sense permisos d’obra i expropiació de terrenys. Tanmateix, jo parlaria de decadència i no pas de progrés, ja que aquesta línia no representa una millora per al conjunt de la societat i per la salut de la nostra terra.
Un cop més doncs, tots/es els que no volem acceptar aquesta mediocritat com a destí, ens toca dir NO ben alt i fort, amb convicció d’aturar els bandits que ens espolien la terra.
Així, companys/es, si nosaltres callem qui parlarà? Prou repressió al jovent que lluita.
Més val escriure-ho clarament a totes les parets i repintar-ho sovint, per si la pluja ho esborra.
El progrés de les lluites populars, diuen, és irreversible.
Mil veus, un sol crit: No a la MAT, ni aquí ni enlloc!!

Marc Barnolas. Membre de maulets i de la CUP

Ens jutgen a tots

El 3 d’octubre van jutjar dos companys de Maulets acusats d’atacar les obres de la MAT. Com hem d’entendre aquest judici? Al meu entendre aquest, és un judici farsa, un judici polític, el rerefons del qual no és més que el de dividir i criminalitzar a tot un moviment plural i heterogeni d’oposició a aquesta imposició que és la MAT. Aquest judici, significa que l’aparell repressiu de l‘estat: en forma de judicis, en forma de persecució policial, està col·laborant amb els interessos del capital.
Però, en primer lloc, per que és un judici farsa? Recordem que fa uns mesos els mossos van entrar a casa dels companys de Maulets i van efectuar registres, els van deixar anar per falta de proves, ja que l’única prova que van aportar va ser una foto de la premsa on suposadament, apareixien en una protesta , alhora , publica, que es va fer en una de les malaurades torres. Ara de cop i volta, se’ls acusarà amb ves a saber quins fonaments, d’actes més greus, com cremar una grua. Tot això, amb l’ajuda de veus i mitjans de comunicació que per ignorància o malícia han bombejat i han relacionat aquests registres amb la crema d’aquesta grua. Em dona la sensació, que l’estat està utilitzant la justícia en els moments adequats , com una eina més contra el moviment, per tal d’aturar la creixent oposició. I es que, mal els pesi als responsables polítics de l’estat capitalista espanyol i a REE o Fecsa - Endesa, la oposició ha crescut a mida que s’ha fet evident que les màquines entraven passant-se per on tots sabem, els recursos judicials encara en marxa, i els altres suposats mitjans que té l’estat de dret. La oposició, ha crescut en molts sentits, en forma d’ocupació de torres, fent-hi activitats de tota mena , cartes als diaris, articles, manifestos unitaris de desenes de grups alhora diferents entre ells, arribant a sortir als mitjans... Etc. I si hi ha oposició, és per motius que ja s’han repetit molts cops, però si cal repetim-ho un cop més. La línia de molt alta tensió que passa per les nostres comarques i els nostres boscos, no és més que la part d’un macro projecte de la Unió europea on lobbies empresarials i multinacionals energètiques (entre elles l’espanyola REE), van posar sobre la taula, i el qual els governs ( de dretes o esquerres) han executat. No hi ha hagut debat democràtic, no hi hagut avaluació global del impacte ambiental de la línia en la seva totalitat, no s’ha escoltat la gent, s’entra als boscos sense permís, es fan servir lleis franquistes, tot és clar, sense oblidar tota la propaganda per convèncer a la opinió pública que la MAT és necessària, que sense la MAT les incubadores dels hospitals de Girona no funcionarien i que sense la MAT tot petarà. Cal remarcar que la MAT no serveix l’interès general ni públic sinó l’interès de les multinacionals, dels lobbies energètics (sobretot el nuclear). No s’han estudiat alternatives. Hi ha hagut mentides i imposició , convertint-se el conflicte en guerra ideològica i mediàtica, on l’estat i el capital actuen de forma bruta, contra el moviment d’oposició aprofitant qualsevol excusa. Així doncs , com ja he posat sobre la taula el judici és polític, i igual que es jutgen aquest dos nois, que no són més que un cap de turc, qualsevol de les persones vinculades amb els moviments d’oposició, podrien estar davant al jutge. Diré més, al meu entendre fins i tot en el cas que es trobessin els culpables de la crema de les grues, no s’hauria d’oblidar que aquestes accions no son més que accions de resposta política, del que és un conflicte que l’estat i REE han portat a l’extrem de la impotència, quan no queda cap porta més on trucar
El dia que vaig sentir per les noticies que sabien cremat màquines, vaig pensar, com molts deuen haver pensat “ molt bé, ja els hi està bé”. I, què es pensen, que som idiotes? Que el poble es quedarà impotent? Què esperen, floretes?, floretes davant la negació del debat, davant la repressió davant la manipulació davant la imposició, davant la falta de democràcia, davant la falta de mecanismes per defensar-nos, davant la utilització de lleis franquistes? El judici de divendres, és només una mostra més de quina part està l’estat, és una mostra clara de la cara més dura, si, de la repressió, i de l’intent de criminalitzar tot un moviment. Si volen continua per aquest camí , no m’estranyaria que es continuïn cremant màquines, tampoc dubto que continuaran reprimint, es cremin o no màquines. L’objectiu no es jutjar els que han cremat maquines ( que també) sinó escarmentar-nos a tots i acabar amb nosaltres que l’únic que fem es entorpir el que ells diuen “progrés”. Ja se que el Sr jutge dirà, que només segueix la llei i que no té cap influència política, o que els mossos van a desocupar seguint ordres. Si, potser, tenen raó, però també cal saber i deixar clar que la solució no està en la repressió, en els judicis ,en la manipulació o en l’escarment policíac. Si es troba algun dia els culpables de la crema de la grua o de mil i una altre accions se’ls haurà d’escoltar i preguntar perquè ho han fet, anar al fons del problema i entendre que fer una pintada, encadenar-se o cremar una màquina tot i estar fora la llei, és en aquest cas conseqüència del conflicte que ells ( i només , ells) han creat. L’estat i el capital, han d’ adonar-se, que han d’aturar les obres fins que no hi hagi un debat públic , si cal nacional, sobre el model energètic, vinculant i on el mot democràcia torni a tenir sentit. Només així s’acabarà amb el conflicte, parlant, però no amb la repressió. De mentre la realitat és una altre, la repressió continua, l’estat ens mostra de part de qui està i a qui serveix, malgrat que teòricament “ el poble té la sobirania”, la sobirania almenys en aquest cas, ( i en temo que en molts altres) la tenen lobbies i empreses que molt lluny de nosaltres, ja han decidit. «Tot el poder per el poble però sense el poble», aquest és el seu cínic lema. No als judicis polítics! On hi ha repressió hi ha solidaritat!! NO A LA MAT!
Artur Rubinat LacuestaEstudiant de Ciències Polítiques

L’última colònia.

La publicació de les balances fiscals per part del govern espanyol deixa ben clar que som els Països Catalans els que mantenim aquest estat. L’enorme dèficit fiscal segurament és encara més gran ja que hi ha mil maneres de comptar-lo, i el PSOE deu haver utilitzat la menys descarada. En fi, el fet és que cada català paga anualment i obligatòriament uns 2000 euros a Madrid, i que no tornen. D’això el espanyols en diuen solidaritat. Que les comunitats més riques han d’ajudar a les més pobres, que l’exèrcit necessita nous tancs, que el Rey vol un nou vaixell.

El què no saben és que la solidaritat és voluntària, o no es diu solidaritat. Quan algú t’obliga a la força a donar-li els diners no és solidaritat. D’això se’n diu robatori, espoli, saqueig... Si els catalans decidíssim donar una part dels nostres diners a Extremadura, llavors sí que podríem parlar de solidaritat, perquè ho decideix qui ho dóna. Mentre sigui un espoli diguem-li espoli, les coses pel seu nom.

De fet no és la primera vegada que els espanyols roben, espolien i saquegen. La majoria de països de l’Amèrica Llatina ja saben de què va. Encara que el Rey digui allò de “A nadie se le obligó nunca a hablar en español”. També saben de què va la imposició de la cultura i llengua espanyola. Igual que nosaltres també saben de què van les ocupacions militars, la negació de drets, la tortura, la repressió. Però a l’Amèrica Llatina saben una cosa que a Catalunya encara no la sabem. Saben que hi ha un moment que s’ha de treure pit i dir prou. Prou de saqueig, prou d’imposicions, prou de prohibicions, prou de trepitjar la nostra cultura, prou de submissió. Saben que no s’ha d’anar a Madrid a pidolar una rebaixa del saqueig, saben que no s’ha de demanar menys imposicions, saben que la llibertat no es demana, i menys a Madrid. Saben que la llibertat es pren.

Desobeïm Espanya!

Martí Coromina Quintana

Membre de la CUP i militant de maulets osona

ENCARA NOIS, ENCARA

Marc Barnolas. Militant de maulets i membre de la CUP

Amb aquest títol, el polifacètic cantant d’Alcoi, Ovidi Montllor, donava nom a una cançó que reflexava el tarannà de la societat i la política del moment. Sorprenentment, moltes coses que diu a la cançó, avui en dia encara és donen, i no tant lluny de casa, sinó també a casa nostre, a Vic. La cançó comença i acaba amb una premissa en forma d’advertència “No rigués massa de pressa, que se’t pot glaçar el riure!”, una clara premissa d’alerta i advertència a aquells qui els semblava tenir-ho tot controlat, ja que segons ens deixa a entreveure l’autor, mai pots riure precipitadament de res, ni de ningú, perquè en un moment sobtat pots quedar-te de pedra i amb el riure glaçat.
Això, paral·lelament a la cançó, és aplicable en el si del consistori vigatà i més a l’equip de govern, ja que hi ha qui creu tenir-ho tot en calma i precipitadament ha deixa’t anar alguna rialla, que potser amb el temps, se li esborrarà.
Així doncs, com abans Ovidi, encara hi ha hipocresia i titelles dins el consistori. En aquest circ dels invisibles, moltes coses no han canviat. I tant nois, encara hi ha la figura del “batlle” que presumeix de democràcia i justícia, i a consciència, té un sou tres vegades superior als sous de les classes populars vigatanes. Encara nois, encara hi ha aquell coi de carronyers urbanites que prefereixen fer negocis en comptes de conservar edificis que expliquen la nostra història. Encara nois, encara hi ha alguns personatges, que abans anaven amb camisa blava i ara porten vilment la disfressa catalana.
Però com abans, nois, encara hi ha homes i dones amb ferma convicció de canviar les coses i sobretot, amb compromís i suor per a fer-les canviar. Aquests homes i dones, som els de la CUP (Candidatura d’Unitat Popular), que amb la nostra forma de fer política municipal, resultem una eina útil per a la transformació social i nacional dels pobles i ciutats dels Països Catalans.
D’aquesta forma, la gent de la CUP, representem l’altaveu de totes les persones que per la seva condició no són escoltades per el consistori i som els mateixos, que a través del treball en els barris, farem que la ciutat de Vic tingui uns barris vius i cohesionats.
Nosaltres, som els que demanen als plens, el reconeixement de la figura de Lluís Mª Xirinacs o de Guillem Agulló i Salvador, perquè ambdós són símbols de lluita i compromís amb el nostre poble i perquè no volem que s’esborri mai la seva petjada. Nosaltres ens considerem honrats, ja que estem disposats a cedir els diners dels sous dels nostres regidors per a altres entitats que no reben subvencions, i el que és més important, és que tots nosaltres tenim clara una cosa, que som a l’ajuntament per la nostra forma amable i sincera de fer les coses, sense mentides.
Tot i que a vegades, als ulls dels mateixos de sempre, aquells que fan gala de tot el poder que tenen, de tot el que inauguren, sovint siguem vistos com la fera ferotge del consistori, per altres, que no s’empassen l’hipocresia, som vistos com l’única alternativa real a la política municipal sensacionalista de l’equip de govern. Així doncs, nosaltres ens declarem vigatans i vigatanes independentistes que defensem i defensarem aferrissadament els interessos dels ciutadans de Vic, perquè ens sentim uns ciutadans més i perquè tenim els mateixos problemes que aquests ciutadans.
Ningú decideix on néixer, ni la classe social a la qual vol pertànyer. Això, ja ho diuen, no és pot triar, va com va. A mi, doncs, m’ha tocat lluitar si vull ser alguna cosa en aquest res que ens hegemonitza. Per això treballo i crec en la CUP, perquè a través del seu projecte canviarem els pobles i ciutats dels Països Catalans, i alhora, des de Fraga fins a Maó, i des de Salses fins a Guardamar, el meu país esdevindrà cada cop més lliure i sobirà, lliure del tot. Per això la meva confiança en el projecte de la CUP, perquè és l’única opció que em deixen per sobreviure i per a no ser carn de canyó per els mateixos de sempre, que en to burleta, com aquell qui no vol la cosa, conspiren perquè mai res no canvi a la ciutat de Vic i als Països Catalans.
Perquè com deia l’Ovidi, aquell que anava d’ocre, ara va de groc, canvia poc.
Així doncs, encara nois, encara hi ha esperança i un llarg camí per traçar. Jo, igual que aquests homes i dones, seguiré aquest camí fins a la propera parada, la independència.
Vosaltres, ja ho sabeu. Només cal que sumeu el vostre esforç al projecte de les CUP, perquè si el present és lluita, el futur serà nostre.

HI HA QUATRE HOMES...

Hi ha quatre homes amb una retroexcavadora foradant el jardí d'una casa. La propietaria surt a veure què passa. A qui se li acut començar a foradar els jardins de la gent? Podria ser un boig, o uns gamberros, però no: resulta que són els forats per posar les torres de la MAT. Sense cap permís, sense comunicar-ho als ajuntaments, ni als propietaris, obrint camins en zones protegides... L'empresa privada Red Eléctrica Española té via lliure. Encara no ens han dit per què carai es fa aquesta autopista elèctrica. El que sabem és que no és ni per a l'AVE, ni per abastir les comarques gironines, però de moment ens ho empassem tot. La majoria calla.

Hi ha quatre homes asseguts en una sala del Consell Comarcal. Diuen que són representants de la Generalitat. A davant, tots els alcaldes (excepte el de Vic) i propietaris afectats per la MAT, en una de les primeres reunions informatives sobre el tema. Es fa fora la premsa i els col·lectius contraris a la MAT. Gran transparència. Un dels de la Generalitat afirma que REE no obrirà camins en zones protegides. Massa tard: més d'un propietari s'aixeca mostrant fotos en què REE ha obert camins en zones protegides. Un altre representant democratic diu que no es farà cap torre a menys de 100 metres de les cases; un altre propietari s'aixeca i diu que ell ja té quatre torres a la seva finca, una a menys de 20 metres de casa. El poder privat ja dirigeix el poder públic. La majoria calla.

Hi ha quatre homes que dirigeixen una fàbrica de Sant Hipòlit que compleix 200 anys. No se'ls acut res més que convidar els prínceps espanyols. La mateixa dinastia que ara fa 300 anys van ocupar militarment el País Valencià, les Illes i el Principat. A diferència de Felip V, FelipVI ja no dispara, sinó que saluda. Ocupació policial, quasi militar, a Sant Hipòlit, això sí, de polícia catalana perquè a sobre de pagar tots els seus palaus, banquets i despeses també els paguem la protecció. Empentes contra un grup de joves independentistes del poble. Encara hi ha 21 encausats amb els béns embargats per cremar fotos dels reis. També hi ha algun llepaculs, com els del Club Patí Voltregà, que han decidit que a l'entrada del pavelló hi col·locarien únicament la bandera del Club i l'estanquera. La majoria calla.

Hi ha quatre homes que, asseguts al seu despatx de l'Ajuntament de Vic i després d'haver-se posat ells mateixos el propi sou, decideixen que s'ha acabat. Ja n'hi ha prou de centenars d'anys de separació entre Vic i la Guixa. Quatre plans urbanístics amenacen en pocs anys de multiplicar per sis la població del nucli de Sentfores, actualment, d'uns 450 habitants. La majoria calla.

Hi ha quatre homes que decideixen fer transvasaments i aturar-los al cap d'una setmana Hi ha quatre homes que decideixen empresonar dos anys i set mesos un jove per ultratjar la bandera espanyola. Hi ha quatre homes que decideixen tancar els repetidors de TV3 al País Valencià. Hi ha quatre homes que s'enriqueixen gràcies a l'especulació urbanística. Hi ha quatre homes que volen fer un aeroport a la Plana. Hi ha quatre homes que decideixen què és notícia i què no. Hi ha quatre homes que són propietaris de la majoria de mitjans de comunicació. Hi ha quatre homes que es presenten cada quatre anys. Hi ha quatre homes que no els vota ningú i que dirigeixen els que han set votats. Hi ha quatre homes que, mentre la majoria calli, poden fer el que vulguin. Això sí: democràticament.

Martí Coromina
Membre de la CUP i militant de Maulets de Vic