ENCARA NOIS, ENCARA

Marc Barnolas. Militant de maulets i membre de la CUP

Amb aquest títol, el polifacètic cantant d’Alcoi, Ovidi Montllor, donava nom a una cançó que reflexava el tarannà de la societat i la política del moment. Sorprenentment, moltes coses que diu a la cançó, avui en dia encara és donen, i no tant lluny de casa, sinó també a casa nostre, a Vic. La cançó comença i acaba amb una premissa en forma d’advertència “No rigués massa de pressa, que se’t pot glaçar el riure!”, una clara premissa d’alerta i advertència a aquells qui els semblava tenir-ho tot controlat, ja que segons ens deixa a entreveure l’autor, mai pots riure precipitadament de res, ni de ningú, perquè en un moment sobtat pots quedar-te de pedra i amb el riure glaçat.
Això, paral·lelament a la cançó, és aplicable en el si del consistori vigatà i més a l’equip de govern, ja que hi ha qui creu tenir-ho tot en calma i precipitadament ha deixa’t anar alguna rialla, que potser amb el temps, se li esborrarà.
Així doncs, com abans Ovidi, encara hi ha hipocresia i titelles dins el consistori. En aquest circ dels invisibles, moltes coses no han canviat. I tant nois, encara hi ha la figura del “batlle” que presumeix de democràcia i justícia, i a consciència, té un sou tres vegades superior als sous de les classes populars vigatanes. Encara nois, encara hi ha aquell coi de carronyers urbanites que prefereixen fer negocis en comptes de conservar edificis que expliquen la nostra història. Encara nois, encara hi ha alguns personatges, que abans anaven amb camisa blava i ara porten vilment la disfressa catalana.
Però com abans, nois, encara hi ha homes i dones amb ferma convicció de canviar les coses i sobretot, amb compromís i suor per a fer-les canviar. Aquests homes i dones, som els de la CUP (Candidatura d’Unitat Popular), que amb la nostra forma de fer política municipal, resultem una eina útil per a la transformació social i nacional dels pobles i ciutats dels Països Catalans.
D’aquesta forma, la gent de la CUP, representem l’altaveu de totes les persones que per la seva condició no són escoltades per el consistori i som els mateixos, que a través del treball en els barris, farem que la ciutat de Vic tingui uns barris vius i cohesionats.
Nosaltres, som els que demanen als plens, el reconeixement de la figura de Lluís Mª Xirinacs o de Guillem Agulló i Salvador, perquè ambdós són símbols de lluita i compromís amb el nostre poble i perquè no volem que s’esborri mai la seva petjada. Nosaltres ens considerem honrats, ja que estem disposats a cedir els diners dels sous dels nostres regidors per a altres entitats que no reben subvencions, i el que és més important, és que tots nosaltres tenim clara una cosa, que som a l’ajuntament per la nostra forma amable i sincera de fer les coses, sense mentides.
Tot i que a vegades, als ulls dels mateixos de sempre, aquells que fan gala de tot el poder que tenen, de tot el que inauguren, sovint siguem vistos com la fera ferotge del consistori, per altres, que no s’empassen l’hipocresia, som vistos com l’única alternativa real a la política municipal sensacionalista de l’equip de govern. Així doncs, nosaltres ens declarem vigatans i vigatanes independentistes que defensem i defensarem aferrissadament els interessos dels ciutadans de Vic, perquè ens sentim uns ciutadans més i perquè tenim els mateixos problemes que aquests ciutadans.
Ningú decideix on néixer, ni la classe social a la qual vol pertànyer. Això, ja ho diuen, no és pot triar, va com va. A mi, doncs, m’ha tocat lluitar si vull ser alguna cosa en aquest res que ens hegemonitza. Per això treballo i crec en la CUP, perquè a través del seu projecte canviarem els pobles i ciutats dels Països Catalans, i alhora, des de Fraga fins a Maó, i des de Salses fins a Guardamar, el meu país esdevindrà cada cop més lliure i sobirà, lliure del tot. Per això la meva confiança en el projecte de la CUP, perquè és l’única opció que em deixen per sobreviure i per a no ser carn de canyó per els mateixos de sempre, que en to burleta, com aquell qui no vol la cosa, conspiren perquè mai res no canvi a la ciutat de Vic i als Països Catalans.
Perquè com deia l’Ovidi, aquell que anava d’ocre, ara va de groc, canvia poc.
Així doncs, encara nois, encara hi ha esperança i un llarg camí per traçar. Jo, igual que aquests homes i dones, seguiré aquest camí fins a la propera parada, la independència.
Vosaltres, ja ho sabeu. Només cal que sumeu el vostre esforç al projecte de les CUP, perquè si el present és lluita, el futur serà nostre.