dilluns, 15 de desembre de 2008

CRÒNICA DES DE GRÈCIA


És fa de dia. La ressaca de la nit anterior es fa visible a mesura que surt el sol. Paisatge urbà desolador als carrers i botigues del centre de la ciutat. Es respira un ambient de calma tensa. L’essència grega es confon amb ciutats típiques del nord d’Europa: els cafès no estàn plens a gom a gom i al caminar fixen la mirada al terra, nerviosos, amb pressa per tornar cap a casa. Les televisions tenen el canal canviat. Hem passat de futbol i básquet al telenotícies. Hem canviat cares de tranquilitat per preocupació. Discusions acalorades als bars sobre els disturbis a les ciutats gregues, però també del moment econòmic i del canvi que ha suposat després de 20 anys de govern d’esquerres el nou president de centre dreta. Es parla d’un vint per cent d’atur, de sous mensuals de setcents euros, de corrupció del govern amb l’esglèsia ortodoxa al mont athos. I enmig de tot això, repartides per a totes les ciutats i a tots els quioscs, la imatge del nen de 15 anys amb cara somrient. Demano un diari d’esquerres al quiosquer. Impossible, s’han esgotat. Pancartas pel centre de la ciutat. És l’hora de dinar i ningú al carrer. Vaig a comprar amb la meva preferida i estimable carnissera. No para de repatir-me que a les nits em quedi a casa, que el jovent està molt esverat. La seva cara és de precupació però no d’espant, crec que si ella fós més jove no dubtaria ni un moment a sortir al carrer. Comença a fosquejar molt d’hora, a les cinc és nit. Al creuar el carrer m’adono d’un mal símptoma: no passen autobuses ni cotxes. Avui sant tornem-hi. La universitat tancada tota la setmana. Com sempre, els estudiants s’avançen a tothom i ells fa dies que estàn mobilitzats Contra el Pla Bolonya, privatització de l’educació i de serveis públics. Aquí els estudiants tenen veu i vot. I drets com apats de franc per dinar i per sopar, entrades gratuïtes a tots els museus, reduccions del cinquanta per cent en transports. Assemblees d’estudiants multitudinàries, paradetes a cada universitat, pamflets de tota mena I de tots els colors, discussions inacabables entre cafés I cigarros. Política amb majúscules. Ambient d’esperança, d’il.lusió, que l’assassinat dels policies ha convertit en aparadors trencats i gasos lacrimogens. M’assebento que la manifestació és a les cinc de la tarda. Estudiants de secundària fan acte de presència, massiva. Tot just ahir hi va haver el funeral i els ànims estàn encesos. Algun d’aquests nens fins i tot es tapen la cara, imitant els seus germans grans que faran acte de presència més tard. I més tard és ja. Una marea negre es dóna a (re)conèixer de nou. Treballadors i gent gran al centre de la manifestació. Avança cap endavant amb aparent tranquilitat, subjectant-se avantbraços. Banderes roges i negres amb grans pals de fusta i ferro. Cares tapades darrera de la manifestació. Tan bon punt s’arriva a fer mig quilometre de recorregut, tinc la sensació que ens hem deixat alguna cosa al darrera. I així és. El carrer principal, abans ple de marques internacionals reconeixibles tan a les Rambles com a la muralla xina, fet miques. Manifestants discutin sobre què s’ha de fer i què no, però el foc i gas es barregen amb el so estrident de bombes de fum i còctels molotov. Situacions surrealistas i d’altres dantesques, com ara manifestants amb màscares de gas de la segona guerra mundial i feixistes grecs llançant pedres juntament amb la policia.
Totes les portes tancades i barrades, bancs soldats amb plaques d’alumini, caixers automàtics inoperatius. El gas comença a fer-se insoportable, i puc veure algun desmai enmig del caos. Decideixo que per avui ja n’hi ha prou. Me’n torno a casa, marejat per l’efecte del gas, amb sentients contradictoris però convençut de que els grecs són gent noble de cap a peus. I a diferència dels catalans, amb la sang calenta.
Ramon Furriols

Solidaritat amb els repressaliats de Montjuïc


El proper 15 de desembre tindrà lloc al Jutjat Penal de Barcelona, al Passeig Lluís Companys núm. 1-5 el judici contra els 2 joves independentistes, acusats d'ultratges a Espanya pels fets del 25 d'abril de 2007. Per això, convoquem una concentració solidària davant dels jutjats a les 9.30h, per demostrar que la seva repressió no pot aturar-nos.El 25 d'abril de 1707 va tenir lloc la batalla d'Almansa, en què les classes populars catalanes van ser derrotades per les tropes borbòniques. S'iniciava l'ocupació espanyola del nostre país i, amb ella, la persecució, la marginació de la llengua i la cultura catalanes, els empresonaments i execucions i la destrucció de ciutats senceres… El 25 d'abril de 2007, la Campanya 300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència, engegada per diversos agents de l'Esquerra Independentista catalana va convocar una jornada de lluita i accions descentralitzades arreu del territori per denunciar els 3 segles d'opressió social i nacional per part de l'estat capitalista espanyol. En resposta a aquesta convocatòria es van dur a terme accions i mobilitzacions de diversos tipus en moltes comarques dels Països Catalans. Però la reacció respressiva no es va fer esperar: dos joves van ser detinguts a Montjuïc després d'haver canviat la bandera espanyola per una estelada en aquest símbol del militarisme i la repressió espanyoles, i ara s'enfronten a una petició fiscal de 2400 euros o vuit mesos de presó, per ultratges a espanya. Malauradament, en els darrers mesos els moviments socials i organitzacions anticapitalistes catalanes hem après a base de cops repressius quin és el preu de denunciar uns símbols de l'opressió estatal que tenen justament com a funció mantenir l'actual estat de coses: els casos dels antimonàrquics (a Girona i arreu), l'empresonament del Franki de Terrassa o les darreres citacions a l'Audiència Nacional per injúries a la corona o ultratges a la bandera són només alguns exemples de l'obsessió de l'estat en uns símbols que acaben convertint-se en eines per a la persecució de tota dissidència política. Però davant aquests atacs no ens hem quedat aturades: la solidaritat i la mobilització, les accions descentralitzades i autònomes han estat les nostres armes. La rebel·lia no pot ser empresonada, i ho hem deixat clar. Perquè quan tenen la injustícia per bandera, treure-la és un dret. Absolució respresaliats de Montjuïc! Ultratgem Espanya i la seva simbologia.

dimarts, 2 de desembre de 2008

PxC i CiU tomben la moció per la retirada dels vestigis franquistes impulsada per Maulets

Una moció sobre la memòria històrica, presentada per la CUP en el ple municipal de l’Ajuntament de Vic celebrat aquest migdia, ha fet trencar de nou la unitat de vot de l’equip de govern del consistori (CiU, ERC i PSC). En aquesta ocasió, la CUP ha proposat fer un inventari per retirar tots els vestigis franquistes que queden a la ciutat, com plaques, i impulsar la revocació de fill adoptiu de la ciutat a Antonio Correa, Miguel Rodrigo i Rafael Garcia.
CiU i PxC han votat en contra de la moció, per la qual cosa ha quedat desestimada (vuit i quatre regidors). CiU ha proposat una moció conjunta de tot el consistori en favor de la pau i PxC ha dit que només es reivindicava la memòria històrica d’un bàndol. ERC, la CUP i ICV-EUiA hi han votat a favor, i el PSC s’ha abstingut.
La moció de la CUP fa referència al compliment de l’article 15 de la Memòria Històrica estatal. En concret, demana la revocació dels títols honorífics als tres personatges esmentats i també la supressió de la placa on s’exalta el general Franco, situada a l’interior de la catedral, la pintura vial amb la inscripció “Pasaje General Mola” i les diferents plaques de l’”Instituto Nacional de la Vivienda”. La CUP ha presentat la moció en nom de Maulets, que recentment ha engegat una campanya a nivell comarcal sobre el tema.




Marta Riera, regidora de PxC, ha indicat que la moció no feia referència a les atrocitats que s’havien comès des del bàndol republicà, com la mort de 5.500 capellans a tot Catalunya. “La moció no és una proposta seriosa, no reivindica tota la memòria història ni el perdó per a tothom”, ha afegit.
Xavier Tornafoch, portaveu d’ICV-EUiA, hi ha donat el seu suport, tot i que ha afegit irònicament que tenia ganes de veure com s’ho feien l’alcalde, Josep M. Vila d’Abadal, i el primer tinent d’alcalde, Xavier Solà (tots dos de CiU), per fer retirar la placa de la catedral.

En aquesta ocasió, ERC no s’ha deixat atrapar en les xarxes d’una moció complexa i ha decidit trencar la unitat de vot amb CiU. Joan López (ERC) ha justificat el suport a la proposta dient que era un primer pas per avançar en la línia de “refer la dignitat de les víctimes, acabar amb el silenci dels vençuts i promoure la reconciliació”.

El portaveu del PSC, Josep Burgaya, en un extens discurs, ha donat les raons per no donar suport a la moció i per no oposar-s’hi. El regidor socialista ha dit que la moció no reconeixia totes les repressions i que contenia termes de “menyspreu” cap a la transició. També ha explicat que el PSC sempre ha apostat per “la concòrdia i la reconciliació”.

La patata calenta ha quedat doncs, en mans del grup de CiU. Xavier Solà (foto, a sobre) ha esmentat el 70 aniversari dels bombardejos contra la població civil a Vic i ha proposat un manifest institucional conjunt “en favor de la pau”, prèvia retirada de la moció. La CUP no l'ha acceptat retirar, ja que, tal com ha dit Quim Soler, aquesta solució es podia haver pactat durant tota la setmana i que, en tot cas, el manifest es podia fer en una altra ocasió.

Text: Osona.com

dilluns, 24 de novembre de 2008

El patriarcat també és violència de gènere!


Fa molts anys que les dones patim violència de gènere, però també en fa molts que lluitem. Maulets, el jovent independentista revolucionari, des de la seva fundació ara fa 20 anys, ha lluitat per combatre la violència masclista que s'exerceix sobre les dones, pel simple fet de ser dones, per la senzilla raó d'haver nascut amb un sexe determinat. Les desigualtat i la violència de gènere no sorgeixen del no res sinó que són fruit d'un sistema de dominació global, del sistema patriarcal.



Durant aquests vint anys de lluita Maulets ha volgut atacar l'arrel del problema destruint el sistema patriarcal i construint alternatives no sexistes en tots els àmbits: a l'escola, a la televisió, a les famílies, al treball, amb els amics… I és que la violència de gènere no és només la violència física que patim moltes, sinó que també ho és penalitzar l'avort, patologitzar la identitat, la precarietat laboral, el cànon de bellesa que s'intenta imposar, les dinàmiques de submissió que implica el concepte actual de parella i família… En definitiva, el patriarcat també és violència de gènere, és més, és el que la genera creant els rols corresponents per cada sexe i promocionant un sistema on el sexe masculí es considera superior al femení. Però no ens quedarem submises i tancades a casa, no perpetuarem el sistema patriarcal ni assumirem els rols que intenten repartir-nos segons el sexe amb el que naixem.




Aquest canvi no ens vindrà donat des de cap institució o partit oficial, els quals només fan que fer lleis poc eficients, com la recent llei de paritat, que no solucionen realment el problema, són un simple pedaç per simular que es fa justícia. El sexisme resulta molt rendible en termes econòmics i ja hem comprovat que l'enriquiment és el que regeix les polítiques neoliberals actuals, no sembla preocupar si aquestes afavoreixen a uns i perjudiquen a d'altres. Per tant, només amb la nostra lluita aconseguirem una societat no sexista!

Maulets , tot aquest temps ha fet actes per a la conscienciació popular a través de la contrainformació i la generació de debat. Hem volgut crear alternatives on la relació homes-dones no sigui de domini i poc a poc, amb el treball del dia dia s'han anat aconseguint resultats. Fent manifestacions, sortint al carrer, fent agitació, tallers, passis de pel·lícules, etc. s'ha aconseguit anar creant un discurs crític i estrendre'l en tots els àmbits de la nostra societat. És aquesta feina diària el que farà que cada dia siguem més les que ens declarem insubmises al sistema patriarcal i bastim alternatives on l'alineació, la marginació, la dominació i tots els problemes que se'n deriven desapareguin, per poder viure en una terra lliure com persones lliures. Per aconseguir l'alliberament social, a més de lluitar per acabar amb les desigualtats de classe, les produïdes pel color de pell o per la sexualitat de cada individu, també hem de lluitar per acabar amb les desigualtats de gènere.


Les joves som les qui tenim l'oportunitat d'acabar amb el sistema patriarcal, el qual comença a establir els rols d'home i dona ja des de la infància dient quines joguines pertoquen a cada sexe, i encara ho fa de manera més salvatge a l'adolescència acabant de concretar les normes de conducta que haurem de seguir segons els nostres genitals. Per això, les joves ens hem de formar, conscienciar, crear discurs crític i actuar. Perquè si no ho fem, el bombardeig d'informació que ens arriba des del poder i des dels mitjans intentarà de totes les maneres que adoptem conductes jeràrquiques i de domini entre home i dona. No deixarem que ens diguin ni com hem de vestir, ni com hem de comportar-nos, ni com hem d'estimar, perquè estimem i ens relacionem com ens dóna la gana!


Volíem també recordar i solidaritzar-nos amb totes aquelles dones que no poden ser aquí, entre nosaltres. A totes aquelles dones que han matat durant tots aquests anys de lluita. Als Països Catalans cada mes moren més de dues dones víctimes de la violència de gènere, ja sigui en mans de la seva parella o ex-parella o en l'ambit familiar. Cada dia desenes de dones són maltractades físicament, i cada dia milers de dones patim violència de gènere. I és que ja n'estem fartes d'aquestes injustícies, de patir-les dia a dia en tots els àmbits de la nostra vida! No tenim por a defensar la nostra llibertat públicament i a denunciar les injustícies, no tenim por a denunciar amb fermesa que és l'estat capitalista qui perpetua la violència de gènere. No caurem en la ingenuïtat de pensar que els qui perpetuen el sistema ens ajudaran a canviar-lo, però no ens fa por perquè ens tenim a totes nosaltres, a un moviment que hem anat teixint any rere any i que anirà essent més fort cada dia. I és que ningú ens impedirà ser realment lliures!



El patriarcat també és violència de gènere!

Ataquem l'arrel del problema, aconseguim la nostra llibertat!



Maulets, el jovent independentista i revolucionari.

divendres, 21 de novembre de 2008

20-N. ENTERREM EL FRANQUISME


Avui 20 de Novembre de 2008, 33 anys desprès de la mort del dictador Francisco Franco, nosaltres els Maulets Osona mantenim viva la lluita per la dignitat del poble català. Es per això que hem decidit fer un pas més per a la recuperació de la nostra memòria històrica, clausurant un dels molts vestigis feixistes que encara resten a la nostra comarca. Aquesta acció simbòlica pretén trencar amb el silenci i la impunitat que encara perduren d’aquell període.
Avui dia encara trobem una gran petjada d’aquest període fosc de la nostra història, malgrat la societat actual sigui incompatible amb els símbols feixistes enaltidors de la dictadura. Tal com dicta l’article 15 de la Llei de la Memòria Històrica estatal, les administracions públiques han de “prendre mesures per a la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col•lectiva, de la insurrecció militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura”.
Tanmateix al municipi de Vic, encara es possible trobar diversos vestigis que ens recorden constantment la repressió moral i física a que fou sotmès el poble català.
Actualment, a diversos carrers de la ciutat com el Carrer de la Riera, el Carrer del Pla del Remei i el Carrer Pare Coll entre d’altres, si poden veure col•locades en alguns edificis, les plaques de l’ “Instituo Nacional de la Vivienda” les quals inclouen l’emblema de la Falange, amb el jou i les fletxes.
Els noms dels principals dirigents de l’alçament militar de 1936 encara ofenen a la nostra dignitat pels carrers de Vic. És el cas de la pintura vial amb la inscripció “Pasaje General Mola” que es troba al Passatge Gaudí de Vic i d’una placa a la Catedral on s’exalta el Cap de la dictadura Francisco Franco Bahamonde.
Pel que fa a les condecoracions honorífiques de la ciutat, personatges com Antonio Correa Veglison (governador civil de la província de Barcelona durant el règim), Miguel Rodrigo Martínez i Rafael García Valiño (militars que arribaren a Vic amb l’exèrcit d’ocupació franquista) tenen avui encara el títol honorífic de fills adoptius de la ciutat.
També municipis com Calldetenes o Gurb tenen monuments dedicats a “los Caídos por Dios y por Espanya”.
En aquest mateix sentit Poble en Marxa presentarà una moció a l’ajuntament de Calldetenes per la retirada d’aquest vestigi franquista i de qualsevol altre que encara resti al municipi. Paral•lelament també és presentarà una moció al pròxim ple de l’ajuntament de Vic per retirar tota la simbologia franquista que resta a la ciutat per tal de recuperar la nostra memòria com a poble.
És una necessitat pels osonencs i osonenques conèixer el passat més recent, i fer-ho d’una forma crítica, sense por a ofendre els responsables de totes aquelles atrocitats malgrat algun d’aquests personatges encara els pugem trobar en algun ajuntament de la comarca.
És cabdal donar veu a aquelles persones que han viscut aquest període i involucrar-hi el conjunt de la societat ja que així podrem reconstruir, completar i precisar la veritable història del període de 1936 a 1977.
Ara més que mai és moment de treballar per la recuperació de la justícia, la veritat i la dignitat d’aquelles persones que lluitaren per Catalunya i per les llibertats. És una falta de respecte a ells i a tots aquells que van patir la crueltat diària del règim que avui encara quedin vestigis d’aquell passat obscur.

Assemblea de Maulets Osona
20 de Novmebre de 2008

dimarts, 18 de novembre de 2008

Campanya per la memòria històrica (VIII). Plaques de l' "Instituto Nacional de la Vivienda"

Actualment, a diversos carrers de la ciutat de Vic com el Carrer de la Riera, el Carrer del Pla del Remei i el Carrer Pare Coll, entre d’altres, si poden veure col·locades en alguns edificis, les plaques de “l’Instituo Nacional de la Vivienda” les quals inclouen l’emblema de la Falange, amb el jou i les fletxes.

L’article 15 de la Llei de la Memòria Històrica estatal, insta a les administracions públiques a “prendre mesures per a la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col·lectiva, de la insurrecció militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura”.

A qué s'espera?

dimarts, 11 de novembre de 2008

Campanya per la recuperació de la memòria històrica(VII). Power Point de l'acte de Presentació de la Campanya.










































































































Obama és igual a canvi?


Ha guanyat Barack Obama! El canvi! Mig món s’alegra d’aquesta victòria. Però el canvi de què? Per arribar a ser candidat a la presidència dels EUA, cal tenir el suport econòmic i mediàtic de nombroses grans empreses. De fet, a diferència de l’estat espanyol, als EUA sí que es fan públiques les quantitats astronòmiques de diners que aquestes empreses donen per a les campanyes electorals, com les que ha rebut Obama. La majoria són grans empreses transnacionals, corporacions petroleres, mitjans de comunicació de masses i empreses d’armament. Però les carretades de diners que donen no són gratis! Vet aquí la trampa de la democràcia, el poder del poble: poder escollir, cada tants anys entre dos candidats de dretes, lligats de peus i mans per empreses salvatges. Amb Obama o sense, els EUA continuaran xuclant petroli dels pous de l’Iraq i de l’Afganistan. Les seves empreses multinacionals no apagaran la seva set de diners i continuaran saquejant països rics en recursos naturals. La cultura d’empresa gringa continuarà expandint-se arreu del món amb criatures treballant 15 hores diàries, cosint pilotes de futbol; continuaran sent parcials en el conflicte entre Israel i Palestina; o bé construint un mur a la seva frontera amb Mèxic; comercialitzaran armes per aquí i per allà; continuaran amb la seva dinàmica de policia mundial; donaran suport a dictadors per conveniència, manipulant informació, assenyalant qui és terrorista i qui no, qui pot tenir armes nuclears i qui no. Continuaran torturant a Guantánamo, bloquejant Cuba. No crearan un sistema públic de sanitat per als seus ciutadans; el seu Estat del Benestar continuarà sent inexistent; continuarà morint gent als EUA per no haver-se pogut pagar l’hospital... Però si la campanya mediàtica mundial a favor d’Obama continua, haurem de continuar pensant que és la millor opció. Pot ser que algunes formes canviïn, però el fons segurament continuarà sent el mateix. Les campanyes electorals actuals dels partits tradicionals no tenen contingut, ni arguments; són pura imatge: “El canvi”, “Sí, podem”, “El primer candidat negre”... Algú dels qui s’alegra de la victòria d’Obama, sabria dir una sola proposta concreta que hagi fet? Em ve al cap l’última campanya del PSOE , en la qual es venia a dir: “No els voteu a ells, que són pitjors que nosaltres.” Resultat: majoria aclaparadora del PSOE. Ni un argument. Ens ho empassem tot. Això sí, les formes són diferents de les del PP: molt talante i aparença de progre, però podria ser pitjor; ja estem bé així. En canvi, el fons és el mateix. Es tornen 400 euros a tots els contribuents, siguis el propietari de Telefónica o un peó; l’especulació immobiliària continua; la MAT va tirant endavant; es continua donant suport a les empreses espanyoles que fan barbaritats a l’Amèrica Llatina, com Repsol o Endesa; es continua torturant a les comissaries; el delicte d’injúries a la corona continua aplicant-se; es continuen prohibint partits, il·legalitzant persones immigrants; s’incompleixen acords amb el Parlament de Catalunya; es continuen exportant armes a zones en conflicte... Això sí, podria ser pitjor: el llop en forma de PP o de McCain ronda pels voltants. Potser és una posició molt escèptica, però tot fa pensar que la victòria d’Obama no serà la del canvi. Igual que els governs socialistes no són tan diferents dels governs populars, si més no pel que fa als continguts. Ja ho deia Josep Pla: “El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.” Per exemple, amb Obama o Zapatero la crisi econòmica la continuaran pagant els de sempre, mentre “la Caixa” o el BBVA ens refregaran anualment els seus multimilionaris guanys. Igual que si hagués guanyat Rajoy o McCain. I és que potser caldrà fer com fan els informàtics: quan el sistema falla, no es reinicia, sinó que es canvia de sistema.Martí Coromina i Quintana

divendres, 31 d’octubre de 2008

Ja hi ha loteria de l'Alou. 02880

Ja tenim loteria de l'associació Cultural l'Alou. Si us interessa truqueu al telfon 938832963, passeu per l'Alou, al Carrer Anselm Clavé. 6, baixos 08500 Vic o eniveu un e-mail a mauletsosona@hotmail.com
02880 02880

Crònica de la xerrada sobre les fosses comunes.



El passat dimecres 29 d'Octubre es va realitzar una xerrada sobre les fosses comunes al CSA la Torratxa. L'acte, organitzat per Maulets Osona va comptar amb la presència d'Aleix Cardona, ex-regidor de Prats i Josep Maria Pi, membre de la Junta de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (ARMHC).


L'acte va començar amb la presentació de la campanya per part d'un membre de Maulets Osona. La documentació trobada es va dividir en tres blocs: el primer sobre la simbologia feixista que encara avui queda a la Comarca; un segon bloc dedicat a la nomenclatura dels carrers dedicats a persones que no s'ho mereixen, com és el cas del Virrei Avilés; i per últim un tercer bloc dedicat als títols honorífics i condecoracions que avui encara disposen governadors civils i caps militars a la ciutat de Vic (més informació aquí)


Tot seguit va ser el torn de paraula d'Aleix Cardona que ens va fer una pinzellada de l'experiència viscuda a Prats de Lluçanès entorn l'exhumació de la Fossa de Puigvistós, la fossa pilot de la Generalitat per a posteriors investigacions en aquesta línia. La fermesa de la germana d'un dels familiars que va viure i veure com executaven el seu germà en aquest indret va fer possible tirar endavant l'exhumació. L'Aleix Cardona també va fer èmfasi en la (in)competència partidista i altres "prioritats" institucionals que han fet que tot plegat estigui una mica penjat. Des de l'Ajuntament de Prats es va portar a terme una important tasca de difusió per tal de restituir la dignitat d'aquelles persones que perderen la vida per la defensa de la llibertat i la justícia a Catalunya a través d'unes jornades per la memòria històrica i una exposició permanent al museu municipal Miquel Soldevila on s'hi poden veure les restes trobades a la fossa de Puigvistós.


Seguidament va ser el torn de Josep Maria Pi de l' ARMHC, que ens va exposar la feina realitzada per aquesta associació, així com les diferents fosses comunes en que han estat i estant treballant, com és el cas de la fossa de Gurb. Vergonyós és el cas de la Fatarella, únic lloc a tot Europa on les restes dels cossos encara resten a l'intempèrie. Aquí la Generalitat no pretén dignificar aquest espai realitzant un treball de camp per tal de recuperar i dignificar les restes, sinó que ja hi ha projectada una estació eòlica que enterrarà per sempre la veritat. Josep Maria va explicar també la legislació actual sobre la recuperació de la memòria històrica.

dijous, 30 d’octubre de 2008

Documents de l'Assemblea Nacional 2008 [Països Catalans, 30/10/2008]

Ja podeu descarregar els documents de la darrera Assemblea Nacional de Maulets, el jovent independentista revolucionari, celebrada els passats 27 i 28 de setembre a Jesús (El Baix Ebre). Aquí els teniu.

Festa pels 20 anys de Maulets a la Torratxa


El proper dijous 6 de novembre al CSA la Torratxa es celebrerà la festa dels 20 anys de l'organització independentista i revolucionaria Maulets. Per aquest motiu es projecterà el documental dels 20 anys de l'organització realitzat especialment per la ocasió. Tot seguit festa amb diferents Pd's de la comarca.
Us hi esperem a tots!
Podeu veure un avanç del documental aquí

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Absolts els 16 antimonàrquics!


Avui, 29 d’octubre, la justícia espanyola ha jutjat 16 antimonàrquics més. La setmana passada, quatre companys van ser encausats per cremar una foto dels reis espanyols al final de la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona. Tanmateix, l’antidemocràtica i neofeixista Audiencia Nacional no tan sols ha jutjat o ha citat persones que han cremat fotos, sinó que també ha encausat persones que només havien mostrat la seua solidaritat amb els companys jutjats a Madrid: és el cas del company de Barberà del Vallès, encausat per penjar una pancarta, els dos joves de Figueres que encara esperen la citació per fer unes pintades solidàries o els dos joves del Morell que van ser cridats a declarar per penjar un cartell al seu institut. Una vegada més, doncs, l’Estat espanyol i la seua “justícia” torna a mostrar la seua essència antidemocràtica, que ens oprimeix i ens nega com a poble. La persecució política i legal de, a hores d’ara, 28 independentistes pel sol fet de cremar una foto no només és una mostra de la injustícia sobre la qual s’ha construït l’Estat espanyol, sinó que també mostra la profunda crisi política que travessen els estats capitalistes. L’Estat espanyol és conscient que la seua principal debilitat són els pobles que oprimeix i que lluiten pel seu alliberament, un alliberament que només aconseguirem amb la destrucció dels estats ocupants. No hem d’entendre com a casuals, doncs, les il·legalitzacions i la persecució política a Euskal Herria, el procés d’il·legalització d’Izquierda Castellana, la persecució que pateixen els companys gallecs, l’empresonament d’en Franki de Terrassa per suposadament estripar una bandera o les citacions a l’Audiència Nacional als companys antimonàrquics. Davant d’aquests atacs a la llibertat d’expressió i a la nostra voluntat d’alliberament, des de Maulets, el jovent independentista revolucionari volem mostrar la nostra solidaritat amb tots els encausats i manifestar que la repressió no ens aturarà, que als seus atacs i a la seua repressió hi respondrem amb la solidaritat, la lluita i la unitat d’acció. Convoquem doncs tots els joves i tot el poble treballador català a participar de les concentracions que s’han convocat aquesta tarda a diferents ciutats i viles dels Països Catalans, i a seguir acudint als actes de suport que es vagen convocant. La repressió no ens aturarà!
Canya a Espanya, a França i al capital!

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Xerrada informativa sobre les fosses comunes a Catalunya



Emmarcat en la campanya per la memòria històrica iniciada el

passat 12 d'Octubre per Maulets Osona, aquest dimecres a les 8h es celebrarà al C.S.A la torratxa una xerrada informativa sobre les fosses comunes a Catalunya. La xerrada anirà a càrrec de Josep Maria Pi, membre de la Junta de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (ARMHC) i d'Aleix Cardona, regidor de l'Ajuntament de Prats quan es va exhumar la primera fossa comuna al Principat, en aquesta mateixa població.

També podeu veure la notícia i els objectius de la campanya al ter.net


dijous, 23 d’octubre de 2008

Campanya per la memòria històrica (VI). Placa on s'hi pot veure el perceptiu nom de Francisco Franco a la Catedral



Aquesta placa en referència al centenari de la mort de Jaume Balmes, es pot trobar avui encara a l'antiga entrada del claustre de la Catedral de Vic. La inscripció, amb l'escut de Vic al capdavant, està feta en llatí i comença així :


EXCEMUS · D · FRANCISCUS · FRANCO · HISPANIA · MODERATOR (...).


Se sap del cert que l'Esglèsia i el règim franquista van conviure a la perfecció, però com es pot permetre que encara avui una placa a la Catedral de Vic faci exaltació del general Franco!



L'ESGLÈSIA DURANT EL FRANQUISME


L'Esglèsia va recuperar un cop guanyada la guerra pel bàndol nacional el paper preeminent que havia gaudit tradicionalment.

Ajudant a les autoritats repressives pròpiament dites, hi hagué l'estament religiós. L'Església oficial, amb algunes honoroses excepcions, s'implicà de ple en la tasca coercitiva, emetent informes sobre els seus feligresos, que eren utilitzats durant els judicis. Fou l'encarregada de beneir el nou règim, i a canvi, aquest li permeté adoctrinar la societat sota les premisses de les directrius catòliques. Desprès d'uns anys de profund anticlericalisme, de patir persecucions, de pèrdua del seu poder i influència, l'Esglèsia va considerar que la repressió era justa i necessària. La jerarquia ecesiàstica s'afanyà a definir la revolta militar no com una guerra civil, inó com una croada absolutament necessària per tal de salvar la pàtria i la tradició religiosa dels seus enemics. L'Esglèsia s'identificà en gran part amb el règim franquista, contribuint no com un mer espectador sinó com un dels seus protagonistes en la forja de la " Nueva España". Franco deixà en bona part el control del sistema educatiu en mans de l'Esglèsia oficial, que aquesta utilitzà per tal d'exercir un control ideològic sobre els joves i infants. S'establí una moral religiosa rígida i autoritària en el món de l'ensenyança, abraçant totes les edats educatives, tots els nivells acadèmics, des de la més tendra infància fins a les titulacions universitàries. En aquests anhel per recatolitzar Espanya a través de l'educació, totes les esferes de la vida quotidiana quedaren impregnades d'una profunda catolicitat:crucifixos i imatges de la Verge foren restituïdes a les escoles, ajuntaments i edifics públics; celebració d'actes d'honor dels "caídos por Dios i por la Patria"; obligatorietat d'assistir a missa; derogació de la legislació republicana laica. La unió entre la creu i l'espasa funcionà a la perfecció durant tot el període franquista.

TEXT. Esther Farrés. La repressió franquista a Vic (1939-1945). Patronat d'Estudis Osonencs. Vic. Gener de 2008. ( pag.251-252)

Concentració de suport als encausats per la crema de fotos del rei a Girona

Aquest divendres 24 d'Octubre a les 8 del vespre us esperem a tots i a totes a la plaça del pes de Vic per mostrar la nostra solidaritat amb els encausats per la crema de fotos del rei a Girona que aquest proper 29 d'Octubre hauran d'anar a declarar a l'Audiència Nacional a Madrid. L'acte comptarà amb un dels encausat i la seva advocada. Seguidament es farà un sopar al Casal Independentista Manel Viusà, els beneficis dels quals aniran per els encausats


ACOMPANYA ELS ENCAUSATS A MADRID!! El proper 29 d'octubre, diada de Sant Narcís, setze companyes i companys més seran jutjats per injúries a la corona espanyola. Apunta't als busos solidaris que sortiran de Girona i faran aturades a Barcelona i Lleida el 28 d'octubre trucant al 605251393 o bé enviat un correu a noalrei@gmail.com.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Campanya per la memòria històrica (V). Pintura vial de l'antic Pasaje General Mola.



Aquesta perla del franquisme es pot trobar encara avui en l'actual Passatge Gaudí de Vic. El general Mola fou un dels líders militars que dirigí la sublavació militar que portà al nostre país a 3 anys de guerra. Una de les seves frases celebres és aquesta:
«Hay que sembrar el terror...hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros.[3]»


EMILIO MOLA VIDAL

Després del triomf del Front Popular durant la República, Mola és empresonat i separat del servei actiu després d'associar-lo a la sublevació del general Sanjurjo el 1932, passant a la segona reserva. Els problemes econòmics que es derivaren de la suspensió de sou, el dugueren a fer joguines i a escriure en distints mitjans per a guanyar-se la vida.
El 1933, Mola és amnistiat i reingressa a l'exèrcit, colaborant en l'Estat Major Central amb Franco i d'altres. El 1935 accedeix a la Comandància Militar de Melilla i després és nomenat Cap Superior de les Forces de Marroc.
Després de la seva arribada al poder, el febrer de 1936, el govern del Front Popular traslladà diversos caps militars intentant desmuntar la conspiració militar de bades. Mola fou nomenat governador militar a Pamplona, per considerar-se un lloc allunyat i que restava al marge d'assumptes polítics; des d'allà dirigí la conspiració militar que dugué al cop d'estat del juliol del 1936.[1]

Aviat Mola s'uní al grup d'oficials que planejaven un cop per enderrocar el règim republicà. Així, el canvi de destinació féu que diversos militars d'alta graduació coincidissin a Madrid a primers de març, i allí designaren a Mola com a cap per a preparar la insurrecció militar, quan aquest es dirigia cap a la seva nova destinació, a Pamplona. El general Mola arribà a Navarra el 14 de març de 1936. Per mediació de Raimundo García García Garcilaso, director del Diario de Navarra, els carlins es posaren en contacte amb Mola el maig. Després de diverses reunions es produí un acord, amb la disposició de secundar la rebelió militar per part dels requetens. Fou Mola qui, sota el pseudònim de Director, envià les instruccions secretes a les unitats militars compromeses amb l'aixecament.
El seu plantejament per a iniciar el cop i una vegada iniciat queda reflectit a les seves instruccions reservades. Així consta en la instrucció reservada núm. 1, firmada per Mola a Madrid el 25 de maig de 1936 que deia:

«Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego, serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas.[2] »
Després de diversos retards, s'escollí el 18 de juliol de 1936 com a data per a iniciar el cop. Malgrat l'èxit de la rebel·lió en el protectorat de Marroc, Mola esperà fins el 19 de juliol per a sublevar-se a Navarra. Durant la nit del 18 al 19 de juliol mantingué una conversa telefònica amb Diego Martínez Barrio (President del Govern, per unes hores), en què li demanà que s'atingués a la més estricta disciplina per tal d'evitar els horrors d'una guerra que s'estava desencadenant. Mola no accedí argumentant que era massa tard i que no podia tornar enrere.
El cop fracasà en l'objectiu de controlar la major part d'Espanya, però bona part de l'exèrcit li donà suport i la situació evolucionà ràpidament cap a una guerra civil.

Mola morí el 3 de juny de 1937 quan el seu avió s'estabellà, prop de l'actual localitat d'Alcocero de Mola), durant un temporal tornant a Vitoria. Fou el cap de l'exèrcit insurrecte del nord fins a la seua mort el juny de 1937, en circumstàncies encara avui no del tot aclarides.[4]
En morir Sanjurjo a Portugal, també d'accident aeri, el 20 de juliol, Franco fou escollit comandant de l'exèrcit sublevat, així com a Cap d'Estat en la zona controlada por aquest. Mola fou nomenat màxim responsable de l'Exèrcit del Nord. Les morts de Sanjurjo i Mola deixaren Franco com a únic líder del bandol Nacional. Això aixecà rumors que apuntaven a Franco com a instigador de les morts dels dos rivals, però no s'ha descobert cap evidència que ho avali.


FONT: viquipèdia

dilluns, 20 d’octubre de 2008

[Anàlisi] Crisis [Països Catalans, 17/10/2008]


Des de Maulets som conscients de l'importància històrica que té l'actual crisi econòmica. En el marc d'aquestes reflexions hem el·laborat un document d'anàlisi sobre l'actual conjuntura social i econòmica. El present, o com es creen i desenvolupen les crisis, són alguns dels aspectes que tractem en aquest document.

Per una altra banda, davant les crisis els estats que sustenten i legitimen els sistema no es queden de braços creuats. Bancs, asseguradores en crisi, deutes de milers de milions de dòlars. Els governs estatals promouen injeccions de capital públic, és a dir utilitzen els impostos dels contribuents per a evitar la caiguda anunciada de les grans potències financeres.

Us adjuntem també un document d'anàlisi sobre aquesta situació, que podeu descarregar des d'aquí.

divendres, 17 d’octubre de 2008

Campanya per la memòria històrica (IV). Antonio Federico de Correa Véglison. Fill adoptiu de la ciutat.

Governdador civil de la Provincia de Barcelona
durant 5 anys. A Vic el tradicionalisme va conviure , a la perfecció amb l'ideari polític del règim, segurament per la bona entesa entre Correa Véglislon (falangista vehement) i els tradicionalistes vigatans.




Nomenat fill adoptiu de la ciutat, en acord pres pel consitori vigatà en la sessió de 8 de juny de 1941:



Teniendo en cuenta la labor altamente patriótica y muy beneficiosa para les intereses de la provincia que realiza el Excmo.Sr.F.Correa Véglison,Gobernador Civil de la misma, labor meritísima que ha puesto de relieve en tots los asuntos de su competencia i cual fructífera actuación merece sea reconocida y apreciada en cuanto vale por aclamación se acordó nombrarle hijo adoptivo de esta Ciudad, en demostración del cariño con que la misma ha visto su actuación al frent de la privincia y como recuerdo perenne de gratitud, de sincera admiración y de afectuosa simpatia. ( Llibre d'Actes de l'Ajuntament. Sessió del dia 28 de junt de 1941)





ANTONIO CORREA VÉGLISON

Correa, comandant d’Enginyers de l’exèrcit de terra de professió, abans de la seva governació
barcelonina, havia ocupat càrrecs importants, com el de comissari general d’Informació de la Direcció General de Seguretat del Ministeri de la Governació de Serrano Suñer, governador civil de Navarra, de Girona (on exercí, també, de cap de fronteres en una època fonamental en què hi havia més de quatrecents mil exiliats a l’altra banda del Pirineus) i de Jaén. A partir del 1945, l’any del seu cessament, ocupà, entre altres càrrecs, i a banda d’exercir com consejero nacional de FET y de las JONS (un òrgan que, tanmateix, entre aquest any i el 1956 no va tornar a ser convocat en un gest que formà part de la campanya d’obscuriment i maquillatge que emprengué el Règim davant l’ambient internacional contrari que s’havia generat a partir de la derrota de l’Eix durant la Segona Guerra Mundial),2 el de delegat nacional de Premsa i Ràdio del Movimiento, director general d’Economia i Tècnica de la Construcció del Ministeri de l’Habitatge, comissari general d’Ordenació Urbana de Madrid (aquests càrrecs els va tenir quan hi havia el falangista Arrese com a ministre d’Habitatge, a partir del 1957), i també altres càrrecs en
el sector privat, com el d’assesor tècnic de l’Agrupación de Fabricantes Nacionales de Cementos. A banda de tot plegat, dins de l’exèrcit, ensenyava Resistència de Materials a l’Escola Politècnica de l’exèrcit.
Però també féu negocis privats: féu de gerent del projecte «Andalucía la Nueva», de José Banús, en una incipient Costa del Sol. Tanmateix, el més important de tots aquests negocis estigué ubicat a Catalunya, el de la Caja de Ahorro Popular, un negoci que, per cert, el portà a la ruïna. Amb tot, cap d’aquests càrrecs li atorgà mai un paper tan preeminent ni tanta popularitat com va obtenir a casa nostra. Aquí exercí una mena de virregnat, i la seva gestió tingué ressò entre la població i a la cúpula del Règim. Els anys barcelonins van ser els anys daurats de Correa. Aquells durant els quals Franco més l’aprecià, quan era present gairebé quotidianament a les ciutats i pobles de la demarcació, quan rebia una riada de gent cada dia al despatx, quan utilitzava un telèfon —en realitat desconnectat— des del qual, presumptivament, parlava amb el Generalísimo davant d’alguns dels seus astorats visitants per tal d’impressionar-los i de treure-se’ls de sobre, quan saludava amb un sonor «bon dia» vernacle a segons quins d’aquells visitants o a persones amb qui es trobava durant les seves sortides pel territori, o quan convidava cada any alguns joves del Frente de Juventudes a passar uns dies de vacances amb ell a la casa mateixa de Pando3. Els seus anys barcelonins li havien permès fins i tot de confiscar un vaixell atracat al moll i carregat d’oli d’oliva, que era destinat al pagament del deute de guerra amb Itàlia, per tal de fer-ne repartir la càrrega entre una població barcelonina a la qual feia mesos que mancava aquest producte bàsic. Van ser cinc anys en els quals Correa Véglison mostràun tarannà populista i una preocupació notòria per la situació insostenible de la població que tenia sota el
seu mando.

Correa que es presentava com a falangista però que en realitat no provenia de la Falange de José Antonio sinó de la Comunió Tradicionalista i que treballava per unir i cohesionar a la província els diferents sectors del partit únic, mirant d’acabar amb les conxorxes i lluites intestines protagonitzades tant per alguns d’aquells viejaguardias —que es consideraven preferits per Correa dins la Jefafura Provincial de FET y de las JONS— com pels carlins intransigentes de Mauricio de Sivatte, als qui pretenia integrar al partit. A Vic, el tradiconalisme va conviure a la perfecció amb l'ideari polític del règim, segurament per la bona entesa entre Correa Véglison (falangista vehement) i els tradicionalistes vigatans (Esther Farrers La repressió franquiesta a Vic, )

les parts més fosques, dramàtiques i tètriques de l’etapa Correa, la de la tolerància amb els administradors de ricí als aliadòfils, la de l’assalt a la seu de la revista Destino o a les habitacions del president del comité jueu d’ajut als refugiats, atribuïdes als chicos deCorrea. O l’afer, encara més salvatge i pel qual foren condemnats per un consell de guerra el capità de la Guàrdia Civil, Manuel Bravo Montero —cap d’un denominat rondín antimarxista d’origen falangista, com
veurem al capítol 4— i altres, que va suposar l’assassinat de l’espia Sanclemente, un fet que
obsessionava Correa anys després de deixar el càrrec, tal com em referí l’editor i propietari de Destino Josep Vergés

No hem de deixar de dir que la campanya de desprestigi «interna» dirigida contra Correa inclogué rumors sobre la seva presumpta homosexualitat i es basava en l’especial relació que mantenia amb el Frente de Juventudes, la secció del partit on més es bolcà en tant que cap provincial de FET

Correa no era català, encara que havia viscut a Catalunya perquè el seu pare havia estat administrador general de la Compañía de Tabacos de Filipinas del marquès de Comillas, en una relació provinent precisament de ser els Correa de Comillas mateix. Tampoc no era un falangista català de la primera hora. Però va ser important per al partit únic, per a la FET y de las JONS de Barcelona i per al Règim franquista al Principat.



Foto: El governador civil de Barcelona Antonio Federico Correa Véglison (amb uniforme blanc, al centre de la imatge), ( arxiu d'Albert Benzekry)
Arxiu municipal de Vic
Esther Farrés. La repressió franquista a Vic

Campanya per la memòria històrica (III). Miguel Rodrigo Martínez. Fill adoptiu de la ciutat.


Miguel Rodrigo Martínez va arribar a Vic amb l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat, on restà fins al febrer de 1947, quan fou destinat a Badajoz. Participà en la campanya d'Àfrica, en la Guerra Civil Espanyola i intervingué en el front rus com a segon cap de la "División Azul de Voluntarios". Capità General de la Primera Regió Militar fou "caballero laureado" i medalla militar individual (dues vegades). Fou també procurador a Corts.

Nombrat fill adoptiu de la ciutat Vic en la sessió plenària del 30 de Novembre de 1965.

Esther Farrérs. La repressió franquista a Vic
Arxiu Municipal de Vic

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Campanya per la memòria històrica (II). Avui fa 68 anys que els feixistes van assassinar el President Companys


Al President Ll.Companys li tocà de viure i fer de protagonista, d’un dels períodes històrics més convulsos de la nostra història contemporània. Durant el temps més cruent de la lluita social ( 1917-23) de la confrontació entre la patronal i la CNT, ell se situà al costat del moviment obrer, actuant com a advocat defensor dels empresonats. Amb errors i encerts, al llarg de la seva trajectòria política, sempre tingué un sentit especial per a detectar la voluntat popular, les necessitats de la gent, i això es féu palès en les seves relacions amb el moviment obrer anarcosindicalista, tot i que sempre valorà la força política de la petita burgesia en el procés de construcció d’una societat més justa.

Per a ell la defensa del més feble, enfront dels abusos del diner o de l’estat, fou una constant al llarg de la seva vida, allò que en podríem dir en terminologia evangèlica “situar-se al costat dels pobres”. En aquesta línia, el 1921 col•labora en la fundació del sindicat pagès Unió de Rabassaires, dirigí el seu portaveu La Terra.

Junt amb Salvador Seguí i Francesc Lairet tenien el projecte de formar el Partit Socialista català, unint les forces del catalanisme d’esquerres, amb els elements més moderats de l’anarcosindicalisme, per aconseguir un socialisme d’arrel catalana i base obrera. L’assassinat de F. Lairet el 1920 i de S. Seguí, tres anys més tard, impossibilità el projecte.

Durant la guerra, Ll.Companys com a President del Govern català, s’enfrontà a un doble procés de guerra i revolució, amb posicions contraposades i lluites pel poder dins del mateix bloc republicà, això feia molt difícil de poder fer una tasca de govern eficient. Així i tot, es creà la Conselleria de Defensa que organitzà les Milícies que defensaren el Front d’Aragó( un front d’uns 400 Km cobert amb 3.000 milicians), es posà a punt una indústria de guerra, en la qual treballaren unes 80.000 persones que abastí d’armament i municions diversos fronts peninsulars, el decret de Col•lectivitzacions i Control Obrer d’Indústries i Comerços del 24/10/1936 obria un model d’economia mixta, pel decret de 8/12/1936 es creà l’Exercit de Catalunya. És a dir, neix un nou model social resultat d’un ampli marge de sobirania política del Govern català. Volem destacar la seva generositat política durant el període 1936-39, quan salvà infinitat de vides, fins i tot d’adversaris polítics, lliurant nombrosos salconduits per travessar la frontera.

El 1984 es creà el “El Grup per a l’anul•lació del procés al President Ll.Companys”. Estava format per persones de diversa procedència política,el seu objectiu era recuperar la dignitat del President condemnat a mort pel Consejo de Guerra de Oficiales Generales pel “delito de rebelión militar” i rehabilitar la seva memòria mitjançant l’anul•lació de la sentència del tribunal militar . El Grup lliurà el 18/3/1985 al Cònsol de la República Federal Alemanya (RFA), un document en el qual es demanava que el govern alemany condemnés la detenció feta per l’Abwehr en territori de l’estat francès ocupat ( Bretanya) del representant legal d’una nació que no estava en guerra amb Alemanya, i la posterior extradició a l’Estat espanyol. Un document semblant es lliurà al Cònsol francès de Barcelona.

En data 15/10/1990 el canceller alemany Helmut Kohl trameté una carta al President J.Pujol en la qual es diu:” en ocasió del cinquanté aniversari de l’execució del president Companys pel règim franquista, el Govern i el poble d’Alemanya dolguts per la participació d’institucions alemanyes en aquell acte, comparteixen el sentiment dels catalans i consideren Ll.Companys com un dels màrtirs més insignes de la fedelitat a la democràcia i a la llibertat.” El 13/8/1990 el President de la república francesa F.Mitterrand, adreçà una carta al batlle de la Vajol qualificant d’assasinat la mort del President Ll.Companys.

Que després de trenta anys de la mort del dictador, encara no s’hagi anul•lat la sentència contra l’únic President de Govern afusellat durant el període de la II Guerra Mundial, genera força reflexions. El 29/9/2008 el Departament de la Vicepresidència, junt amb la Comissió de la Dignitat celebrà un acte d’homenatge al President Ll.Companys amb presència dels Cònsols francès, alemany i el vicepresident del Govern. Es demanà l’anul•lació definitiva del judici i la rehabilitació pública que Ll.Companys es mereix, ja ho han fet els alemanys i els francesos, ara sembla que tocaria a l’Estat espanyol.

En la història de la Catalunya contemporània, Francesc Macià i Ll.Companys han entrat a formar par de l’imaginari col•lectiu del poble català, aquest darrer ha accedit a la categoria emblemàtica de la nostra voluntat de resistència de la darrera etapa de la nostra nació, sotmesa a un llarg procés desnacionalitzador. Ll.Companys és el símbol de la Catalunya combatent que no claudica, de tots els afusellats, exiliats, empresonats per la seva lluita a favor de la llibertat.

Agustí Barrera



per saber més sobre el cas de Lluís Companys "la memòria dels vençuts" d'Agustí Barrera, publicat a llibertat.cat
Podeu veure la setència del Consell de Guerra a Lluís Companys aquí
Més informació a http://webs.racocatala.cat/lluiscompanys/

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Campanya per la memòria històrica(I). Rafael García Valiño. Fill adopotiu de la ciutat.



El general Rafael García Valiño era el comandant de les forces de primera línia de la tropa del Maestarat. Foren aquestes forces les que , precedides per soldats de les unitats del Rif i de la Legió, entraren a la ciutat de Vic el dimecres 1 de febrer de 1939.

Nomenat fill adoptiu de la ciutat en sessió plenaria de l'Ajuntament de Vic el 30 de novembre de 1965.

RAFAEL GARCÍA VALIÑO (1898-1975)


Militar. El 1916 s'incorpora voluntari a l'exèrcit d'Àfrica. Quan es produeix l'alçament franquista s'incorpora a l'exèrcit dirigit pel general Mola. Desprès de combatre al Nord com a coronel, les seves tropes seran les primeres, conjuntament amb les de Aranda, en arribar al Mediterrani i tallar en dos la zona republicana. Participar en la ofensiva de Catalunya entrant com a comandant de les forces de primera línia de la tropa del Maestrat fins a la ciutat de Vic l'1 de febrer de 1939.
L'ocupació de Vic
Les tropes comandades pel general Rafael García Valiño ocuparen la ciutat a crits de "Arriba España" i "Viva Espanya", endinsant-se pels seus carrers, mentre una població atemorida els esperava( Esther Farrés Sucarrat. La repressió franquista a vic.: <(...) les tropes varen començar a arribar cap a tres quarts de sis de la tarda, quan la claror ja començava a arribar a disminuir. Des del dia anterior, aquestes forces estaven estacionades a l'alçada de la Talleda, Collsuspina, l'ermita de Sant Sebestià i la Creu de Gurb, dominant la ciutat i part de la plana, i avui han fet un ventall que ha envoltat una ciutat amb molt poca resistència. Sembla que el pla de les tropes nacionals era entrar el dia següent de matinada, però varen accelerar l'entrada per evitar evitar que s'incendiessin punts estartègics de Vic i motes edificacions. En el moment d'entrar, gairabé totes les cases de Vic estaven tancades, especialment els comerços, però les tropes van començar a picar les portes amb les culates dels fusells per obligar a obrir-les, ja que aquesta era la consigna, i cridaven amb veu alta "ARriba España" i "Viva Franco": els vigatans no van trigar a donar a la ciutat un aspecte de certa normalitat. Abans de l'entrada de les tropes nacionals, però, els rojos varen volar l'entrada del carrer de Manlleu, aixó com la majoria de ponts, i deixaren Vic sense llum i sense aigua. Tota la nit es vaen sentir els estrèpits dels canons situats entre les poblacions de Sant Hìpòlit, Roda i Torelló. Molts vigatans van passar aquesta nit fora de la ciutat pel temor al que podia passar, i les tropes mores ho van aprofitar per penetrar a les cases buides i robar tot el que van poder"( Antoni Bassas i Cuní. La guerra civil a Vic 1936-1939. Vic:Eumo Editorial, 1991, p 164)

Un cop acabada la guerra, fou nombrat comandant general de Melilla i el 1942 Jefe de l'Estado Mayor del Ejército. El 1947 nombrat tinent general i encarregat de la capitania de la VII Región Militar. Desprès tornar a la península i fou nombrat director de l'Escola Superior de l'Exèrcit i més tard, capità general de la I Región MIlitar. Com a general en actiu més antic va ocupar un lloc en el Consejo del Reino, així com una cadira en el Consejo Nacional del Movimiento i en les Corts durant varies legislatures. Va morí el 1975

Fonts:
Arxiu Municipal de Vic
La repressió franquista a Vic. Esther Farrés Sucarrat. Patronat d'Estudis Osonencs.
www.guerracivil1036.galeon.com
.

Els maulets osona col·laboren en el nou disc d'Aramateix

A mitjans del mes passat alguns membres de maulets osona i del CSA la Torratxa van col·laborar en una canço, -segons en Titot en una "bola extra"- del nou disc dels Aramateix. Esperem ansiosos poder escoltar el nou disc!

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Una trentena de persones participen de la botifarrada contra la hispanitat


Ahir dissabte es va portar a terme al Centre Social la Torratxa una botifarrada contra la hispanitat amb la participació d'una trentena de persones. D'aquesta manera iniciem la campanya de Maulets Osona per la memòria històrica que pretén l'abolició de tots els símbols feixistes presents encara a la ciutat, la retirada de les medalles i condecoracions a militars franquistes que avui encara té la ciutat de Vic i el canvi de nomenclatura dels carrers dedicats a persones que no ho mereixen com és el cas del Virrei Avilès. La campanya també pretén obrir un debat sobre la recuperació de la memòria històrica del vençuts.
Foto: Adrià Costa (osona.com)


dijous, 9 d’octubre de 2008

Botifarrada contra la hispanitat i presentació de la campanya de maulets osona per la recuperació de la memòria històrica



Ja fa més de 70 anys de l'aixecament militar que originà la guerra civil espanyola que afectà el nostre país i que culminaria amb la instauració de la dictadura franquista espanyola. Dictadura que durarà més de 30 anys i de la qual existeix un silenci i impunitat absoluts. Des de la fi de la dictadura i passant per la “transició” s'ha explicat la història dels vencedors, embolicada en un notable silenci entorn els crims comesos i sense donar veu als anomenats “vençuts”, exiliats i refugiats.
És per això que, des de Maulets Osona, el jovent revolucionari independentista ens hem proposat obrir el debat entorn a aquesta necessitat i exigir l'eliminació de les restes de la simbologia franquista que encara queden al nostra territori. Som conscients de que la nostra lluita s'ha de començar en l'àmbit local i, per tant, iniciarem una campanya a la ciutat de Vic, capital de la nostra comarca.
No ens volem centrar únicament en les remissències franquistes que encara avui trobem pels nostres carrers. Per desgràcia Vic, encara té com a vigatà il·lustre un assassí amb tots els "ets i uts" de la paraula com és el Virrei Avilés. No ens cansarem de repetir les barbaritats i el genocidi comès per aquesta personaDemanem a l'Ajuntament de Vic l'abolició de TOTS els símbols feixistes i restes del règim franquista que, actualment, encara existeixen i conviuen amb la ciutat; així com el canvi de nomenclatura dels carrers amb titulars franquistes o dedicats a persones que no s'ho mereixen. Alhora pretenem obrir un debat a la societat i donar peu a la reflexió, reconeixement i dignificació històrica de tots aquells i aquelles que lluitaren per la llibertat individual i col·lectiva del nostre poble. Perquè els crims sense nombrar són víctimes sense drets!

EL PROGRÉS, DIUEN




Amb aquest títol, el gran poeta català Miquel Martí i Pol, donava nom a un poema que enquadrat en el realisme històric, deixava a entreveure que el progrés era i seria com una màquina sense aturador. Tant és així que el poema ( publicat en el segon recull de poemes La Fàbrica – redactat el 1970-1971- ) concloïa dient que el progrés és un fet ineludible; el progrés, diuen, és irreversible.
El progrés de fet, tant per uns com per altres, representa l’acció d’anar endavant, l’acció d’adquirir més graus de poder, de força, de millora en general. Al meu parer, progressar significa aportar millores i millors temps.
Parlant de progrés, podem observar com darrerament, des dels mitjans informatius i des de l’escena política, ens intenten inculcar, ja des de fa anys, aquest sentiment tant humanista de prosperar com a societat i com a animals socials que som, ja sigui a través de les noves tecnologies o a remolc d’alguna d’aquestes misterioses i fosques idees de progrés que tenen algunes transnacionals com Red Elèctrica Espanyola o algunes institucions globals com el G-8.
Així doncs, cada dia sentim a parlar de productes, màquines, projectes que ens han de dur al progrés més immediat per a la nostra societat. Un d’aquests productes, que ja fa temps intenten vendre des de tots els horitzons, és la línia de Molt Alta Tensió, per tots coneguda com a MAT.
Aquesta famosa línia de Molt Alta Tensió que ha d’enllaçar Espanya i França en vertical, diuen que transporta 400.000 KV d’energia elèctrica i això, segons alguns polítics, és un motiu d’alegria, ja que aquesta línia no permetrà cap error en les infraestructures elèctriques catalanes i alhora és una representació pública de progrés. Bé, doncs, tots sabem, com de mentiders són els nostres polítics, ja que aquesta línia no és una millora de progrés sinó un mer negoci d’energia elèctrica entre l’estat Espanyol i el Francès. Així, com ha informat la Plataforma No a la Mat, amb el recolzament i l’afirmació de metges i advocats que ho han posat en evidència, aquesta línia és perillosa per a la integritat física de les persones i representa una atrocitat per al nostre territori. Òbviament, totes les persones que no desitgem a ningú els efectes negatius d’aquestes torres i que no acceptem que il·legalment i sense permisos d’obra ens destrossin les contrades, això ho hem denunciat públicament i sense témer res.
Ho hem denunciat als Jutjats, a l’administració Central, fins i tot a Europa, i de moment, ningú n’ha dit ni piu. No hi ha cap resposta, ni creiem que s’hagin valorat hores d’ara les nostres denuncies. Però, sorprenentment, per altre banda, si que hi ha qui ha donat una resposta, aquesta prou contundent. Aquests han estat ni més ni menys que el cos repressiu dels Mossos d’esquadra. Després que els mitjans de comunicació osonencs expliquessin que a la comarca d’osona hi ha hagut 17 sabotatges contra la MAT (entre ells la crema de grues) els Mossos d’esquadra, pressionats per la Conselleria d’interior citen a declarar sense proves i sense indicis de res a dos joves militants de Maulets Osona. Amb tot veiem que la paperassa en aquest país tant democràtic, funciona així; tu presentes un informe totalment legítim sobre les il·legalitats en el procés de construcció de la MAT i ningú se’l mira. En canvi, els Mossos d’esquadra porten una investigació falsa i sense proves al Jutge d’instrucció, i al cap d’una setmana, prenent declaració a un jove totalment innocent. Si senyor, molt ben jugat.
Com veieu, els poderosos fabricants d’opinió ens tracten com sinó existíssim. Primer ens premien l’obediència i després ens castiguen la intel·ligència.
D’aquesta forma queda palès que el nostre poeta, Miquel Martí i Pol, no anava errat quan parlava del progrés.
El progrés a cop de bastó i amenaça, diuen, és irreversible.
Ja ho veieu, ens estan venent una línia que no té coherència, que té efectes perjudicials per a la salut pública i que a sobre és il·legalment dubtosa, ja que s’han plantat torres sense permisos d’obra i expropiació de terrenys. Tanmateix, jo parlaria de decadència i no pas de progrés, ja que aquesta línia no representa una millora per al conjunt de la societat i per la salut de la nostra terra.
Un cop més doncs, tots/es els que no volem acceptar aquesta mediocritat com a destí, ens toca dir NO ben alt i fort, amb convicció d’aturar els bandits que ens espolien la terra.
Així, companys/es, si nosaltres callem qui parlarà? Prou repressió al jovent que lluita.
Més val escriure-ho clarament a totes les parets i repintar-ho sovint, per si la pluja ho esborra.
El progrés de les lluites populars, diuen, és irreversible.
Mil veus, un sol crit: No a la MAT, ni aquí ni enlloc!!
Marc Barnolas. Membre de maulets i de la CUP

Ens jutgen a tots


El 3 d’octubre van jutjar dos companys de Maulets acusats d’atacar les obres de la MAT. Com hem d’entendre aquest judici? Al meu entendre aquest, és un judici farsa, un judici polític, el rerefons del qual no és més que el de dividir i criminalitzar a tot un moviment plural i heterogeni d’oposició a aquesta imposició que és la MAT. Aquest judici, significa que l’aparell repressiu de l‘estat: en forma de judicis, en forma de persecució policial, està col·laborant amb els interessos del capital.
Però, en primer lloc, per que és un judici farsa? Recordem que fa uns mesos els mossos van entrar a casa dels companys de Maulets i van efectuar registres, els van deixar anar per falta de proves, ja que l’única prova que van aportar va ser una foto de la premsa on suposadament, apareixien en una protesta , alhora , publica, que es va fer en una de les malaurades torres. Ara de cop i volta, se’ls acusarà amb ves a saber quins fonaments, d’actes més greus, com cremar una grua. Tot això, amb l’ajuda de veus i mitjans de comunicació que per ignorància o malícia han bombejat i han relacionat aquests registres amb la crema d’aquesta grua. Em dona la sensació, que l’estat està utilitzant la justícia en els moments adequats , com una eina més contra el moviment, per tal d’aturar la creixent oposició. I es que, mal els pesi als responsables polítics de l’estat capitalista espanyol i a REE o Fecsa - Endesa, la oposició ha crescut a mida que s’ha fet evident que les màquines entraven passant-se per on tots sabem, els recursos judicials encara en marxa, i els altres suposats mitjans que té l’estat de dret. La oposició, ha crescut en molts sentits, en forma d’ocupació de torres, fent-hi activitats de tota mena , cartes als diaris, articles, manifestos unitaris de desenes de grups alhora diferents entre ells, arribant a sortir als mitjans... Etc. I si hi ha oposició, és per motius que ja s’han repetit molts cops, però si cal repetim-ho un cop més. La línia de molt alta tensió que passa per les nostres comarques i els nostres boscos, no és més que la part d’un macro projecte de la Unió europea on lobbies empresarials i multinacionals energètiques (entre elles l’espanyola REE), van posar sobre la taula, i el qual els governs ( de dretes o esquerres) han executat. No hi ha hagut debat democràtic, no hi hagut avaluació global del impacte ambiental de la línia en la seva totalitat, no s’ha escoltat la gent, s’entra als boscos sense permís, es fan servir lleis franquistes, tot és clar, sense oblidar tota la propaganda per convèncer a la opinió pública que la MAT és necessària, que sense la MAT les incubadores dels hospitals de Girona no funcionarien i que sense la MAT tot petarà. Cal remarcar que la MAT no serveix l’interès general ni públic sinó l’interès de les multinacionals, dels lobbies energètics (sobretot el nuclear). No s’han estudiat alternatives. Hi ha hagut mentides i imposició , convertint-se el conflicte en guerra ideològica i mediàtica, on l’estat i el capital actuen de forma bruta, contra el moviment d’oposició aprofitant qualsevol excusa. Així doncs , com ja he posat sobre la taula el judici és polític, i igual que es jutgen aquest dos nois, que no són més que un cap de turc, qualsevol de les persones vinculades amb els moviments d’oposició, podrien estar davant al jutge. Diré més, al meu entendre fins i tot en el cas que es trobessin els culpables de la crema de les grues, no s’hauria d’oblidar que aquestes accions no son més que accions de resposta política, del que és un conflicte que l’estat i REE han portat a l’extrem de la impotència, quan no queda cap porta més on trucar
El dia que vaig sentir per les noticies que sabien cremat màquines, vaig pensar, com molts deuen haver pensat “ molt bé, ja els hi està bé”. I, què es pensen, que som idiotes? Que el poble es quedarà impotent? Què esperen, floretes?, floretes davant la negació del debat, davant la repressió davant la manipulació davant la imposició, davant la falta de democràcia, davant la falta de mecanismes per defensar-nos, davant la utilització de lleis franquistes? El judici de divendres, és només una mostra més de quina part està l’estat, és una mostra clara de la cara més dura, si, de la repressió, i de l’intent de criminalitzar tot un moviment. Si volen continua per aquest camí , no m’estranyaria que es continuïn cremant màquines, tampoc dubto que continuaran reprimint, es cremin o no màquines. L’objectiu no es jutjar els que han cremat maquines ( que també) sinó escarmentar-nos a tots i acabar amb nosaltres que l’únic que fem es entorpir el que ells diuen “progrés”. Ja se que el Sr jutge dirà, que només segueix la llei i que no té cap influència política, o que els mossos van a desocupar seguint ordres. Si, potser, tenen raó, però també cal saber i deixar clar que la solució no està en la repressió, en els judicis ,en la manipulació o en l’escarment policíac. Si es troba algun dia els culpables de la crema de la grua o de mil i una altre accions se’ls haurà d’escoltar i preguntar perquè ho han fet, anar al fons del problema i entendre que fer una pintada, encadenar-se o cremar una màquina tot i estar fora la llei, és en aquest cas conseqüència del conflicte que ells ( i només , ells) han creat. L’estat i el capital, han d’ adonar-se, que han d’aturar les obres fins que no hi hagi un debat públic , si cal nacional, sobre el model energètic, vinculant i on el mot democràcia torni a tenir sentit. Només així s’acabarà amb el conflicte, parlant, però no amb la repressió. De mentre la realitat és una altre, la repressió continua, l’estat ens mostra de part de qui està i a qui serveix, malgrat que teòricament “ el poble té la sobirania”, la sobirania almenys en aquest cas, ( i en temo que en molts altres) la tenen lobbies i empreses que molt lluny de nosaltres, ja han decidit. «Tot el poder per el poble però sense el poble», aquest és el seu cínic lema. No als judicis polítics! On hi ha repressió hi ha solidaritat!! NO A LA MAT!
Artur Rubinat LacuestaEstudiant de Ciències Polítiques