El dia 9 de Febrer tenia lloc al passeig Pep Ventura un més, dels episodis tristos i grisos que
malauradament estan vivint milers de famílies arreu de Catalunya. Si, dic tristos perquè el que va
passar aquell dia no té res a veure amb el què alguns com jo entenem que és la vida. I si, dic grisos,
perquè aquell dia vaig trobar a faltar quilos, bites o litres d'humanitat i democràcia, sí és que
ambdues és poden mesurar. Qui sap si aquell dia ja començàvem a perdre la por i a manifestar la
nostre indignació? Potser si, però el que si ser segur és que el dia del desnonament 60 persones amb
un acte de gran solidaritat humana preteníem mostrar a Vic, a Catalunya i al món que les persones
tenim drets i que aquests drets, com el de l'habitatge entre altres, el dia 9 de Febrer es pretenien
vulnerar. De fet, segurament gràcies a la nostra presència, em refereixo als agosarats que convocats
per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca vam decidir intentar aturar noble i pacíficament que
una família quedés al carrer, almenys vam aconseguir que no és vulnerés del tot el dret a l'habitatge,
ja que gràcies a la nostra acció el regidor d'Acció Social va sentir la pressió suficient per reaccionar
i trobar un lloc on la família pogués establir-se per a sortir del pas, un cop ja havia estat desnonada.
Era més o menys cap allà a les 11 del matí, quan un família veia com se'ls esmunyia entre
les llàgrimes el seu habitatge i amb ell, els somnis d'una vida. “Nosaltres fem la nostra feina” deia la
procuradora del Banc. “Si no s'aparten procedirem al desallotjament” deia el cap dels Mossos.
“Farem una resistència pacífica per tal d'evitar que deixeu aquesta família al carrer” dèiem
nosaltres, els que dignament ens manifestàvem. Però finalment si, contra tot pronòstic tot és va
tenyir de gris i amb una de les actuacions menys humanes que he vist mai (davant meu van
empentar i fer caure a terra un infant), ens arrencaven com cebes de davant de la porta d'entrada del
bloc de pisos per a procedir amb el desnonament. Els mateixos de sempre (bancs i policia), davant
un circ mediàtic important, tornaven a guanyar la partida. I és que la sentència que cantava Ovidi
Montllor fa uns anys amb aquella frase de «El resultat era un, la jugada era perfecte» avui pren
més sentit que mai. Un dia vas al banc per a fer-te una hipoteca per a un pis, al mateix dia que
l'estàs firmant ja t'enreden, uns quants mesos més tard t'apugen els interessos i ja no la pots pagar
perquè tens una feina precària i finalment, et deixen al carrer, el pis passa a ser del banc i tu quedés
com un morós que encara has de pagar el deute. Si senyor, una jugada brillant en nom de la crisi,
sobretot si comptem que després seràs denunciat pels Mossos d'Esquadra per faltes de resistència i
desobediència. En altres paraules en podríem anomenar: la INJUSTICIA en majúscules.
Tanmateix, gairebé mig any després dels fets, el dia 11 de Juliol al matí serem jutjades un
grup de 13 persones en un judici col·lectiu acusades totes del mateix, haver provat d'impedir amb
les nostres vides l'avanç del capital i la vulneració de drets fonamentals. Bé, ells en diuen resistència
i desobediència. Jo, en dic no tenir por i assenyalar els culpables de la situació que estem vivint.
Sigui com sigui, el dia 11 de Juliol al matí pretenen portar el dret a l'habitatge a judici i per això
demano a qualsevol persona que hagi llegit aquest text i sigui plenament conscient que a ella també
li poden robar l'habitatge els bancs que vingui a donar-nos suport, que junts caminarem cap a
l'absolució. Malauradament, nosaltres hem tingut la mala sort de ser els primers d'anar a judici per
provar d'evitar un desnonament. Però estic convençut que també tindrem la sort de ser les primeres
13 persones que ens absolen per lluitar pel dret a l'habitatge. I ho faran davant de totes les càmeres
de televisió. Volíeu caldo, doncs dues tasses. I que visqui per sempre la solidaritat, perquè juntes ho
podem tot.
Sabem que no és ni el primer ni l'últim desnonamentFa ben pocs dies, al barri de Tetuán de Madrid
500 persones evitaven un desnonament. Nosaltres aquell dia érem 60 i no el vam poder evitar, ho
sabem bé.No obstant, gairebé al cap de mig any que és produïssin els fets, ens vèiem encausades per
un judici de faltes 13 persones que ens trobàvem allà el dia dels fets.
13 de les 60 persones que valentes vam plantar cara a la injusticia i a la hipocresia el dia del
desnonament. 13 de les 60 persones que ens vam assentar davant la porta de l'edifici i vam estrènyer
els nostres braços per dir prou serem jutjades el proper 11 de Juliol al matí.
Però no som només 13, sinó moltes persones més les que hem obert els ulls i amb veu clara i forta
cridem: això no és crisi, és un robatori a la dignitat de les persones.
13 de les 60 persones que aquell dia erem allà perquè ens unia la fermesa de defensar el dret a
l'habitatge i denunciar l'enriquiment dels bancs en nom de la crisi a través d'hipoteques i
desnonaments.
És clar, no podia pas ser que un grup de 60 persones intentés evitar pacíficament que una família
quedés a l'intemperi del carrer.
sense ser-ne responsable queia sobre seu la cara més amarga de la crisi
Allò que els catalans en diem “ser cornut i pagar el beure”. Després d'hores de solidaritat humana,
nervis i patiment, hàbilment el Banc de Santander amb l'ajuda de l'exèrcit de romans dels Mossos
d'Esquadra després d'enredar una família al moment de firmar la hipoteca, autoritzava un
desnonament i és quedava amb un pis més al seu patrimoni. Tal com deia l'Ovidi, el resultat era un,
la jugada era perfecte.
Marc Barnolas
Per tot això i molt més, hem decidit enregistrar un vídeo (que un cop acabat i editat publicarem) per difondre el missatge a altres centres educatius i a la premsa nacional. Es tracta de mostrar que estimem i defensem la llengua, i que volem que sigui l’única llengua vehicular a les escoles. És per això que cal:
