Absolts els 16 antimonàrquics!

Avui, 29 d’octubre, la justícia espanyola ha jutjat 16 antimonàrquics més. La setmana passada, quatre companys van ser encausats per cremar una foto dels reis espanyols al final de la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona. Tanmateix, l’antidemocràtica i neofeixista Audiencia Nacional no tan sols ha jutjat o ha citat persones que han cremat fotos, sinó que també ha encausat persones que només havien mostrat la seua solidaritat amb els companys jutjats a Madrid: és el cas del company de Barberà del Vallès, encausat per penjar una pancarta, els dos joves de Figueres que encara esperen la citació per fer unes pintades solidàries o els dos joves del Morell que van ser cridats a declarar per penjar un cartell al seu institut. Una vegada més, doncs, l’Estat espanyol i la seua “justícia” torna a mostrar la seua essència antidemocràtica, que ens oprimeix i ens nega com a poble. La persecució política i legal de, a hores d’ara, 28 independentistes pel sol fet de cremar una foto no només és una mostra de la injustícia sobre la qual s’ha construït l’Estat espanyol, sinó que també mostra la profunda crisi política que travessen els estats capitalistes. L’Estat espanyol és conscient que la seua principal debilitat són els pobles que oprimeix i que lluiten pel seu alliberament, un alliberament que només aconseguirem amb la destrucció dels estats ocupants. No hem d’entendre com a casuals, doncs, les il·legalitzacions i la persecució política a Euskal Herria, el procés d’il·legalització d’Izquierda Castellana, la persecució que pateixen els companys gallecs, l’empresonament d’en Franki de Terrassa per suposadament estripar una bandera o les citacions a l’Audiència Nacional als companys antimonàrquics. Davant d’aquests atacs a la llibertat d’expressió i a la nostra voluntat d’alliberament, des de Maulets, el jovent independentista revolucionari volem mostrar la nostra solidaritat amb tots els encausats i manifestar que la repressió no ens aturarà, que als seus atacs i a la seua repressió hi respondrem amb la solidaritat, la lluita i la unitat d’acció. Convoquem doncs tots els joves i tot el poble treballador català a participar de les concentracions que s’han convocat aquesta tarda a diferents ciutats i viles dels Països Catalans, i a seguir acudint als actes de suport que es vagen convocant. La repressió no ens aturarà!

Canya a Espanya, a França i al capital!

Més informació a http://www.alertasolidaria.org/

Xerrada informativa sobre les fosses comunes a Catalunya

Emmarcat en la campanya per la memòria històrica iniciada el

passat 12 d'Octubre per Maulets Osona, aquest dimecres a les 8h es celebrarà al C.S.A la torratxa una xerrada informativa sobre les fosses comunes a Catalunya. La xerrada anirà a càrrec de Josep Maria Pi, membre de la Junta de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (ARMHC) i d'Aleix Cardona, regidor de l'Ajuntament de Prats quan es va exhumar la primera fossa comuna al Principat, en aquesta mateixa població.

També podeu veure la notícia i els objectius de la campanya al ter.net

Campanya per la memòria històrica (VI). Placa on s'hi pot veure el perceptiu nom de Francisco Franco a la Catedral

Aquesta placa en referència al centenari de la mort de Jaume Balmes, es pot trobar avui encara a l'antiga entrada del claustre de la Catedral de Vic. La inscripció, amb l'escut de Vic al capdavant, està feta en llatí i comença així :

EXCEMUS · D · FRANCISCUS · FRANCO · HISPANIA · MODERATOR (...).

Se sap del cert que l'Esglèsia i el règim franquista van conviure a la perfecció, però com es pot permetre que encara avui una placa a la Catedral de Vic faci exaltació del general Franco!

L'ESGLÈSIA DURANT EL FRANQUISME

L'Esglèsia va recuperar un cop guanyada la guerra pel bàndol nacional el paper preeminent que havia gaudit tradicionalment.

Ajudant a les autoritats repressives pròpiament dites, hi hagué l'estament religiós. L'Església oficial, amb algunes honoroses excepcions, s'implicà de ple en la tasca coercitiva, emetent informes sobre els seus feligresos, que eren utilitzats durant els judicis. Fou l'encarregada de beneir el nou règim, i a canvi, aquest li permeté adoctrinar la societat sota les premisses de les directrius catòliques. Desprès d'uns anys de profund anticlericalisme, de patir persecucions, de pèrdua del seu poder i influència, l'Esglèsia va considerar que la repressió era justa i necessària. La jerarquia ecesiàstica s'afanyà a definir la revolta militar no com una guerra civil, inó com una croada absolutament necessària per tal de salvar la pàtria i la tradició religiosa dels seus enemics. L'Esglèsia s'identificà en gran part amb el règim franquista, contribuint no com un mer espectador sinó com un dels seus protagonistes en la forja de la " Nueva España". Franco deixà en bona part el control del sistema educatiu en mans de l'Esglèsia oficial, que aquesta utilitzà per tal d'exercir un control ideològic sobre els joves i infants. S'establí una moral religiosa rígida i autoritària en el món de l'ensenyança, abraçant totes les edats educatives, tots els nivells acadèmics, des de la més tendra infància fins a les titulacions universitàries. En aquests anhel per recatolitzar Espanya a través de l'educació, totes les esferes de la vida quotidiana quedaren impregnades d'una profunda catolicitat:crucifixos i imatges de la Verge foren restituïdes a les escoles, ajuntaments i edifics públics; celebració d'actes d'honor dels "caídos por Dios i por la Patria"; obligatorietat d'assistir a missa; derogació de la legislació republicana laica. La unió entre la creu i l'espasa funcionà a la perfecció durant tot el període franquista.

TEXT. Esther Farrés. La repressió franquista a Vic (1939-1945). Patronat d'Estudis Osonencs. Vic. Gener de 2008. ( pag.251-252)

Concentració de suport als encausats per la crema de fotos del rei a Girona

Aquest divendres 24 d'Octubre a les 8 del vespre us esperem a tots i a totes a la plaça del pes de Vic per mostrar la nostra solidaritat amb els encausats per la crema de fotos del rei a Girona que aquest proper 29 d'Octubre hauran d'anar a declarar a l'Audiència Nacional a Madrid. L'acte comptarà amb un dels encausat i la seva advocada. Seguidament es farà un sopar al Casal Independentista Manel Viusà, els beneficis dels quals aniran per els encausats


ACOMPANYA ELS ENCAUSATS A MADRID!! El proper 29 d'octubre, diada de Sant Narcís, setze companyes i companys més seran jutjats per injúries a la corona espanyola. Apunta't als busos solidaris que sortiran de Girona i faran aturades a Barcelona i Lleida el 28 d'octubre trucant al 605251393 o bé enviat un correu a noalrei@gmail.com.

Campanya per la memòria històrica (V). Pintura vial de l'antic Pasaje General Mola.

Aquesta perla del franquisme es pot trobar encara avui en l'actual Passatge Gaudí de Vic. El general Mola fou un dels líders militars que dirigí la sublavació militar que portà al nostre país a 3 anys de guerra. Una de les seves frases celebres és aquesta:

«Hay que sembrar el terror...hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros.[3]»

EMILIO MOLA VIDAL

Després del triomf del Front Popular durant la República, Mola és empresonat i separat del servei actiu després d'associar-lo a la sublevació del general Sanjurjo el 1932, passant a la segona reserva. Els problemes econòmics que es derivaren de la suspensió de sou, el dugueren a fer joguines i a escriure en distints mitjans per a guanyar-se la vida.
El 1933, Mola és amnistiat i reingressa a l'exèrcit, colaborant en l'Estat Major Central amb Franco i d'altres. El 1935 accedeix a la Comandància Militar de Melilla i després és nomenat Cap Superior de les Forces de Marroc.
Després de la seva arribada al poder, el febrer de 1936, el govern del Front Popular traslladà diversos caps militars intentant desmuntar la conspiració militar de bades. Mola fou nomenat governador militar a Pamplona, per considerar-se un lloc allunyat i que restava al marge d'assumptes polítics; des d'allà dirigí la conspiració militar que dugué al cop d'estat del juliol del 1936.[1]

Aviat Mola s'uní al grup d'oficials que planejaven un cop per enderrocar el règim republicà. Així, el canvi de destinació féu que diversos militars d'alta graduació coincidissin a Madrid a primers de març, i allí designaren a Mola com a cap per a preparar la insurrecció militar, quan aquest es dirigia cap a la seva nova destinació, a Pamplona. El general Mola arribà a Navarra el 14 de març de 1936. Per mediació de Raimundo García García Garcilaso, director del Diario de Navarra, els carlins es posaren en contacte amb Mola el maig. Després de diverses reunions es produí un acord, amb la disposició de secundar la rebelió militar per part dels requetens. Fou Mola qui, sota el pseudònim de Director, envià les instruccions secretes a les unitats militars compromeses amb l'aixecament.
El seu plantejament per a iniciar el cop i una vegada iniciat queda reflectit a les seves instruccions reservades. Així consta en la instrucció reservada núm. 1, firmada per Mola a Madrid el 25 de maig de 1936 que deia:

«Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego, serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas.[2] »
Després de diversos retards, s'escollí el 18 de juliol de 1936 com a data per a iniciar el cop. Malgrat l'èxit de la rebel·lió en el protectorat de Marroc, Mola esperà fins el 19 de juliol per a sublevar-se a Navarra. Durant la nit del 18 al 19 de juliol mantingué una conversa telefònica amb Diego Martínez Barrio (President del Govern, per unes hores), en què li demanà que s'atingués a la més estricta disciplina per tal d'evitar els horrors d'una guerra que s'estava desencadenant. Mola no accedí argumentant que era massa tard i que no podia tornar enrere.
El cop fracasà en l'objectiu de controlar la major part d'Espanya, però bona part de l'exèrcit li donà suport i la situació evolucionà ràpidament cap a una guerra civil.

Mola morí el 3 de juny de 1937 quan el seu avió s'estabellà, prop de l'actual localitat d'Alcocero de Mola), durant un temporal tornant a Vitoria. Fou el cap de l'exèrcit insurrecte del nord fins a la seua mort el juny de 1937, en circumstàncies encara avui no del tot aclarides.[4]
En morir Sanjurjo a Portugal, també d'accident aeri, el 20 de juliol, Franco fou escollit comandant de l'exèrcit sublevat, així com a Cap d'Estat en la zona controlada por aquest. Mola fou nomenat màxim responsable de l'Exèrcit del Nord. Les morts de Sanjurjo i Mola deixaren Franco com a únic líder del bandol Nacional. Això aixecà rumors que apuntaven a Franco com a instigador de les morts dels dos rivals, però no s'ha descobert cap evidència que ho avali.

FONT: viquipèdia

[Anàlisi] Crisis [Països Catalans, 17/10/2008]

Des de Maulets som conscients de l'importància històrica que té l'actual crisi econòmica. En el marc d'aquestes reflexions hem el·laborat un document d'anàlisi sobre l'actual conjuntura social i econòmica. El present, o com es creen i desenvolupen les crisis, són alguns dels aspectes que tractem en aquest document.

Per una altra banda, davant les crisis els estats que sustenten i legitimen els sistema no es queden de braços creuats. Bancs, asseguradores en crisi, deutes de milers de milions de dòlars. Els governs estatals promouen injeccions de capital públic, és a dir utilitzen els impostos dels contribuents per a evitar la caiguda anunciada de les grans potències financeres.

Us adjuntem també un document d'anàlisi sobre aquesta situació, que podeu descarregar des d'aquí.

Campanya per la memòria històrica (IV). Antonio Federico de Correa Véglison. Fill adoptiu de la ciutat.

Governdador civil de la Provincia de Barcelona
durant 5 anys. A Vic el tradicionalisme va conviure , a la perfecció amb l'ideari polític del règim, segurament per la bona entesa entre Correa Véglislon (falangista vehement) i els tradicionalistes vigatans.




Nomenat fill adoptiu de la ciutat, en acord pres pel consitori vigatà en la sessió de 8 de juny de 1941:

Teniendo en cuenta la labor altamente patriótica y muy beneficiosa para les intereses de la provincia que realiza el Excmo.Sr.F.Correa Véglison,Gobernador Civil de la misma, labor meritísima que ha puesto de relieve en tots los asuntos de su competencia i cual fructífera actuación merece sea reconocida y apreciada en cuanto vale por aclamación se acordó nombrarle hijo adoptivo de esta Ciudad, en demostración del cariño con que la misma ha visto su actuación al frent de la privincia y como recuerdo perenne de gratitud, de sincera admiración y de afectuosa simpatia. ( Llibre d'Actes de l'Ajuntament. Sessió del dia 28 de junt de 1941)

ANTONIO CORREA VÉGLISON

Correa, comandant d’Enginyers de l’exèrcit de terra de professió, abans de la seva governació
barcelonina, havia ocupat càrrecs importants, com el de comissari general d’Informació de la Direcció General de Seguretat del Ministeri de la Governació de Serrano Suñer, governador civil de Navarra, de Girona (on exercí, també, de cap de fronteres en una època fonamental en què hi havia més de quatrecents mil exiliats a l’altra banda del Pirineus) i de Jaén. A partir del 1945, l’any del seu cessament, ocupà, entre altres càrrecs, i a banda d’exercir com consejero nacional de FET y de las JONS (un òrgan que, tanmateix, entre aquest any i el 1956 no va tornar a ser convocat en un gest que formà part de la campanya d’obscuriment i maquillatge que emprengué el Règim davant l’ambient internacional contrari que s’havia generat a partir de la derrota de l’Eix durant la Segona Guerra Mundial),2 el de delegat nacional de Premsa i Ràdio del Movimiento, director general d’Economia i Tècnica de la Construcció del Ministeri de l’Habitatge, comissari general d’Ordenació Urbana de Madrid (aquests càrrecs els va tenir quan hi havia el falangista Arrese com a ministre d’Habitatge, a partir del 1957), i també altres càrrecs en
el sector privat, com el d’assesor tècnic de l’Agrupación de Fabricantes Nacionales de Cementos. A banda de tot plegat, dins de l’exèrcit, ensenyava Resistència de Materials a l’Escola Politècnica de l’exèrcit.
Però també féu negocis privats: féu de gerent del projecte «Andalucía la Nueva», de José Banús, en una incipient Costa del Sol. Tanmateix, el més important de tots aquests negocis estigué ubicat a Catalunya, el de la Caja de Ahorro Popular, un negoci que, per cert, el portà a la ruïna. Amb tot, cap d’aquests càrrecs li atorgà mai un paper tan preeminent ni tanta popularitat com va obtenir a casa nostra. Aquí exercí una mena de virregnat, i la seva gestió tingué ressò entre la població i a la cúpula del Règim. Els anys barcelonins van ser els anys daurats de Correa. Aquells durant els quals Franco més l’aprecià, quan era present gairebé quotidianament a les ciutats i pobles de la demarcació, quan rebia una riada de gent cada dia al despatx, quan utilitzava un telèfon —en realitat desconnectat— des del qual, presumptivament, parlava amb el Generalísimo davant d’alguns dels seus astorats visitants per tal d’impressionar-los i de treure-se’ls de sobre, quan saludava amb un sonor «bon dia» vernacle a segons quins d’aquells visitants o a persones amb qui es trobava durant les seves sortides pel territori, o quan convidava cada any alguns joves del Frente de Juventudes a passar uns dies de vacances amb ell a la casa mateixa de Pando3. Els seus anys barcelonins li havien permès fins i tot de confiscar un vaixell atracat al moll i carregat d’oli d’oliva, que era destinat al pagament del deute de guerra amb Itàlia, per tal de fer-ne repartir la càrrega entre una població barcelonina a la qual feia mesos que mancava aquest producte bàsic. Van ser cinc anys en els quals Correa Véglison mostràun tarannà populista i una preocupació notòria per la situació insostenible de la població que tenia sota el
seu mando.

Correa que es presentava com a falangista però que en realitat no provenia de la Falange de José Antonio sinó de la Comunió Tradicionalista i que treballava per unir i cohesionar a la província els diferents sectors del partit únic, mirant d’acabar amb les conxorxes i lluites intestines protagonitzades tant per alguns d’aquells viejaguardias —que es consideraven preferits per Correa dins la Jefafura Provincial de FET y de las JONS— com pels carlins intransigentes de Mauricio de Sivatte, als qui pretenia integrar al partit. A Vic, el tradiconalisme va conviure a la perfecció amb l'ideari polític del règim, segurament per la bona entesa entre Correa Véglison (falangista vehement) i els tradicionalistes vigatans (Esther Farrers La repressió franquiesta a Vic, )

les parts més fosques, dramàtiques i tètriques de l’etapa Correa, la de la tolerància amb els administradors de ricí als aliadòfils, la de l’assalt a la seu de la revista Destino o a les habitacions del president del comité jueu d’ajut als refugiats, atribuïdes als chicos deCorrea. O l’afer, encara més salvatge i pel qual foren condemnats per un consell de guerra el capità de la Guàrdia Civil, Manuel Bravo Montero —cap d’un denominat rondín antimarxista d’origen falangista, com
veurem al capítol 4— i altres, que va suposar l’assassinat de l’espia Sanclemente, un fet que
obsessionava Correa anys després de deixar el càrrec, tal com em referí l’editor i propietari de Destino Josep Vergés

No hem de deixar de dir que la campanya de desprestigi «interna» dirigida contra Correa inclogué rumors sobre la seva presumpta homosexualitat i es basava en l’especial relació que mantenia amb el Frente de Juventudes, la secció del partit on més es bolcà en tant que cap provincial de FET

Correa no era català, encara que havia viscut a Catalunya perquè el seu pare havia estat administrador general de la Compañía de Tabacos de Filipinas del marquès de Comillas, en una relació provinent precisament de ser els Correa de Comillas mateix. Tampoc no era un falangista català de la primera hora. Però va ser important per al partit únic, per a la FET y de las JONS de Barcelona i per al Règim franquista al Principat.

Foto: El governador civil de Barcelona Antonio Federico Correa Véglison (amb uniforme blanc, al centre de la imatge), ( arxiu d'Albert Benzekry)

fONTS: http://www.esferallibres.com/pdfs/feixistes.pdf

Arxiu municipal de Vic

Esther Farrés. La repressió franquista a Vic

MARTÍ MARÍN I CORBERAEL PERSONAL POLÍTIC DE L’AJUNTAMENT DE VIC DURANT EL FRANQUISME: ALGUNES CONSIDERACIONS (1939-1975)

Campanya per la memòria històrica (III). Miguel Rodrigo Martínez. Fill adoptiu de la ciutat.

Miguel Rodrigo Martínez va arribar a Vic amb l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat, on restà fins al febrer de 1947, quan fou destinat a Badajoz. Participà en la campanya d'Àfrica, en la Guerra Civil Espanyola i intervingué en el front rus com a segon cap de la "División Azul de Voluntarios". Capità General de la Primera Regió Militar fou "caballero laureado" i medalla militar individual (dues vegades). Fou també procurador a Corts.

Nombrat fill adoptiu de la ciutat Vic en la sessió plenària del 30 de Novembre de 1965.

Esther Farrérs. La repressió franquista a Vic
Arxiu Municipal de Vic

Campanya per la memòria històrica (II). Avui fa 68 anys que els feixistes van assassinar el President Companys

Al President Ll.Companys li tocà de viure i fer de protagonista, d’un dels períodes històrics més convulsos de la nostra història contemporània. Durant el temps més cruent de la lluita social ( 1917-23) de la confrontació entre la patronal i la CNT, ell se situà al costat del moviment obrer, actuant com a advocat defensor dels empresonats. Amb errors i encerts, al llarg de la seva trajectòria política, sempre tingué un sentit especial per a detectar la voluntat popular, les necessitats de la gent, i això es féu palès en les seves relacions amb el moviment obrer anarcosindicalista, tot i que sempre valorà la força política de la petita burgesia en el procés de construcció d’una societat més justa.

Per a ell la defensa del més feble, enfront dels abusos del diner o de l’estat, fou una constant al llarg de la seva vida, allò que en podríem dir en terminologia evangèlica “situar-se al costat dels pobres”. En aquesta línia, el 1921 col•labora en la fundació del sindicat pagès Unió de Rabassaires, dirigí el seu portaveu La Terra.

Junt amb Salvador Seguí i Francesc Lairet tenien el projecte de formar el Partit Socialista català, unint les forces del catalanisme d’esquerres, amb els elements més moderats de l’anarcosindicalisme, per aconseguir un socialisme d’arrel catalana i base obrera. L’assassinat de F. Lairet el 1920 i de S. Seguí, tres anys més tard, impossibilità el projecte.

Durant la guerra, Ll.Companys com a President del Govern català, s’enfrontà a un doble procés de guerra i revolució, amb posicions contraposades i lluites pel poder dins del mateix bloc republicà, això feia molt difícil de poder fer una tasca de govern eficient. Així i tot, es creà la Conselleria de Defensa que organitzà les Milícies que defensaren el Front d’Aragó( un front d’uns 400 Km cobert amb 3.000 milicians), es posà a punt una indústria de guerra, en la qual treballaren unes 80.000 persones que abastí d’armament i municions diversos fronts peninsulars, el decret de Col•lectivitzacions i Control Obrer d’Indústries i Comerços del 24/10/1936 obria un model d’economia mixta, pel decret de 8/12/1936 es creà l’Exercit de Catalunya. És a dir, neix un nou model social resultat d’un ampli marge de sobirania política del Govern català. Volem destacar la seva generositat política durant el període 1936-39, quan salvà infinitat de vides, fins i tot d’adversaris polítics, lliurant nombrosos salconduits per travessar la frontera.

El 1984 es creà el “El Grup per a l’anul•lació del procés al President Ll.Companys”. Estava format per persones de diversa procedència política,el seu objectiu era recuperar la dignitat del President condemnat a mort pel Consejo de Guerra de Oficiales Generales pel “delito de rebelión militar” i rehabilitar la seva memòria mitjançant l’anul•lació de la sentència del tribunal militar . El Grup lliurà el 18/3/1985 al Cònsol de la República Federal Alemanya (RFA), un document en el qual es demanava que el govern alemany condemnés la detenció feta per l’Abwehr en territori de l’estat francès ocupat ( Bretanya) del representant legal d’una nació que no estava en guerra amb Alemanya, i la posterior extradició a l’Estat espanyol. Un document semblant es lliurà al Cònsol francès de Barcelona.

En data 15/10/1990 el canceller alemany Helmut Kohl trameté una carta al President J.Pujol en la qual es diu:” en ocasió del cinquanté aniversari de l’execució del president Companys pel règim franquista, el Govern i el poble d’Alemanya dolguts per la participació d’institucions alemanyes en aquell acte, comparteixen el sentiment dels catalans i consideren Ll.Companys com un dels màrtirs més insignes de la fedelitat a la democràcia i a la llibertat.” El 13/8/1990 el President de la república francesa F.Mitterrand, adreçà una carta al batlle de la Vajol qualificant d’assasinat la mort del President Ll.Companys.

Que després de trenta anys de la mort del dictador, encara no s’hagi anul•lat la sentència contra l’únic President de Govern afusellat durant el període de la II Guerra Mundial, genera força reflexions. El 29/9/2008 el Departament de la Vicepresidència, junt amb la Comissió de la Dignitat celebrà un acte d’homenatge al President Ll.Companys amb presència dels Cònsols francès, alemany i el vicepresident del Govern. Es demanà l’anul•lació definitiva del judici i la rehabilitació pública que Ll.Companys es mereix, ja ho han fet els alemanys i els francesos, ara sembla que tocaria a l’Estat espanyol.

En la història de la Catalunya contemporània, Francesc Macià i Ll.Companys han entrat a formar par de l’imaginari col•lectiu del poble català, aquest darrer ha accedit a la categoria emblemàtica de la nostra voluntat de resistència de la darrera etapa de la nostra nació, sotmesa a un llarg procés desnacionalitzador. Ll.Companys és el símbol de la Catalunya combatent que no claudica, de tots els afusellats, exiliats, empresonats per la seva lluita a favor de la llibertat.

Agustí Barrera



per saber més sobre el cas de Lluís Companys "la memòria dels vençuts" d'Agustí Barrera, publicat a llibertat.cat
Podeu veure la setència del Consell de Guerra a Lluís Companys aquí
Més informació a http://webs.racocatala.cat/lluiscompanys/

Campanya per la memòria històrica(I). Rafael García Valiño. Fill adopotiu de la ciutat.

El general Rafael García Valiño era el comandant de les forces de primera línia de la tropa del Maestarat. Foren aquestes forces les que , precedides per soldats de les unitats del Rif i de la Legió, entraren a la ciutat de Vic el dimecres 1 de febrer de 1939.

Nomenat fill adoptiu de la ciutat en sessió plenaria de l'Ajuntament de Vic el 30 de novembre de 1965.

RAFAEL GARCÍA VALIÑO (1898-1975)


Militar. El 1916 s'incorpora voluntari a l'exèrcit d'Àfrica. Quan es produeix l'alçament franquista s'incorpora a l'exèrcit dirigit pel general Mola. Desprès de combatre al Nord com a coronel, les seves tropes seran les primeres, conjuntament amb les de Aranda, en arribar al Mediterrani i tallar en dos la zona republicana. Participar en la ofensiva de Catalunya entrant com a comandant de les forces de primera línia de la tropa del Maestrat fins a la ciutat de Vic l'1 de febrer de 1939.
L'ocupació de Vic
Les tropes comandades pel general Rafael García Valiño ocuparen la ciutat a crits de "Arriba España" i "Viva Espanya", endinsant-se pels seus carrers, mentre una població atemorida els esperava( Esther Farrés Sucarrat. La repressió franquista a vic.: <(...) les tropes varen començar a arribar cap a tres quarts de sis de la tarda, quan la claror ja començava a arribar a disminuir. Des del dia anterior, aquestes forces estaven estacionades a l'alçada de la Talleda, Collsuspina, l'ermita de Sant Sebestià i la Creu de Gurb, dominant la ciutat i part de la plana, i avui han fet un ventall que ha envoltat una ciutat amb molt poca resistència. Sembla que el pla de les tropes nacionals era entrar el dia següent de matinada, però varen accelerar l'entrada per evitar evitar que s'incendiessin punts estartègics de Vic i motes edificacions. En el moment d'entrar, gairabé totes les cases de Vic estaven tancades, especialment els comerços, però les tropes van començar a picar les portes amb les culates dels fusells per obligar a obrir-les, ja que aquesta era la consigna, i cridaven amb veu alta "ARriba España" i "Viva Franco": els vigatans no van trigar a donar a la ciutat un aspecte de certa normalitat. Abans de l'entrada de les tropes nacionals, però, els rojos varen volar l'entrada del carrer de Manlleu, aixó com la majoria de ponts, i deixaren Vic sense llum i sense aigua. Tota la nit es vaen sentir els estrèpits dels canons situats entre les poblacions de Sant Hìpòlit, Roda i Torelló. Molts vigatans van passar aquesta nit fora de la ciutat pel temor al que podia passar, i les tropes mores ho van aprofitar per penetrar a les cases buides i robar tot el que van poder"( Antoni Bassas i Cuní. La guerra civil a Vic 1936-1939. Vic:Eumo Editorial, 1991, p 164)

Un cop acabada la guerra, fou nombrat comandant general de Melilla i el 1942 Jefe de l'Estado Mayor del Ejército. El 1947 nombrat tinent general i encarregat de la capitania de la VII Región Militar. Desprès tornar a la península i fou nombrat director de l'Escola Superior de l'Exèrcit i més tard, capità general de la I Región MIlitar. Com a general en actiu més antic va ocupar un lloc en el Consejo del Reino, així com una cadira en el Consejo Nacional del Movimiento i en les Corts durant varies legislatures. Va morí el 1975

Fonts:
Arxiu Municipal de Vic
La repressió franquista a Vic. Esther Farrés Sucarrat. Patronat d'Estudis Osonencs.
www.guerracivil1036.galeon.com
.