Franquisme, encara

Ja fa més de 70 anys de l’aixecament militar que originà la guerra civil espanyola i que culminaria amb la instauració de la dictadura franquista espanyola. Dictadura que durarà més de 30 anys i de la qual encara en perduren silenci i impunitat. Des de la fi del règim franquista i passant per la “transició” s’ha narrat la història dels vencedors, embolicada amb un notable encobriment entorn els crims comesos i silenciant la veu dels anomenats “vençuts”, exiliats, refugiats.
Actualment, però, s’han obert els debats al voltant de la necessitat de recuperar la memòria històrica. Així doncs, és manifesta, en conseqüència d’aquesta necessitat històrica, la voluntat de dignificar els “perdedors” de la guerra i donar a
conèixer i condemnar els crims comesos per el règim totalitari i el seu entorn.
Recentment, un dels passos més significatius per aconseguir-ho fou la “Declaració de l’Hospitalet de Llobregat l’any 2004, què condemna el règim feixista així com també les conseqüències civils i el llarg silenci que avui encara perdura. Aquest document donarà peu a la creació de la Coordinadora per a la Memòria històrica i democràtica de Catalunya la qual agruparà diverses associacions ( Associació per la llibertat antifranquista de l’Hospitalet de Llobregat, Nous horitzons, Dones del 36...entre altres).
Pel que fa a l’àmbit legislatiu, la primera llei espanyola que intentà compensar les víctimes del franquisme serà la llei 5/1979, de 18 de setembre del 79, la qual redueix la iniciativa en meres indemnitzacions econòmiques “en favor de les viudes, fills, altres familiars o morts com a conseqüència o amb motiu de la passada guerra civil”.
Tanmateix, no serà fins el 2006 que el govern espanyol redactarà un projecte de llei (aprovat recentment) i que intenta donar pas cap a la recuperació de la memòria històrica. Aquest pas, però, serà escàs i reduït a una mera declaració d’intencions, ja que la llei no condemna la dictadura sinó que la titlla d’injusta o “il·legítima”, en cap cas assumeix la creació d’una comissió d’investigació sobre les múltiples violacions dels drets humans comeses per la dictadura i tampoc posa en marxa mecanismes públics per tal de localitzar les fosses comuns, entre molts altres aspectes.
Per la seva banda, el govern tripartit català, anuncià la redacció de la Llei del memorial democràtic, la qual pretenia ser un contínum de la llei espanyola resultat de l’autonomisme. Finalment, tot plegat, quedà en pur electoralisme.
No obstant, avui encara trobem mostres d’aquest recent passat obscur. Actualment, encara hi ha simbologia feixista i restes del règim franquista que perduren i conviuen amb la ciutat, tot i que a priori aquests haurien d’estar suprimits. És aquesta mateixa simbologia, la que ens recorda al règim que suportaren vigatans i vigatanes que anhelaven temps de llibertat. És aquesta mateixa simbologia la que utilitzaven els innombrables que tant privarien de llibertat al nostre poble. Per això, al dia d’avui, resulta un acte de deshonra la manca d’esforços per recuperar la nostra memòria històrica i encara més humiliant la persistència de simbologia feixista a les nostres ciutats. Un cop més doncs, queda clara la disfressa d’aquesta pseudodemocràcia, ja que les restes feixistes persistents, ens recorden que la seva ocupació continua al nostre territori i que malgrat tot, ens continuen trepitjant la nostra cultura i identitat. Un cop més, és veu palesa la falta de voluntat de les administracions públiques per resoldre les demandes de bona part de la societat civil que, oblidada, espera que sigui reconeguda històricament com és mereix. Queda palès doncs, que és necessari el reconeixement i la dignificació històrica de tots aquells i aquelles que lluitaren per la llibertat individual i col·lectiva del nostre poble. Perquè els crims sense nombrar són víctimes sense drets!!

Assemblea de Maulets Osona