durant 5 anys. A Vic el tradicionalisme va conviure , a la perfecció amb l'ideari polític del règim, segurament per la bona entesa entre Correa Véglislon (falangista vehement) i els tradicionalistes vigatans.
Nomenat fill adoptiu de la ciutat, en acord pres pel consitori vigatà en la sessió de 8 de juny de 1941:
Teniendo en cuenta la labor altamente patriótica y muy beneficiosa para les intereses de la provincia que realiza el Excmo.Sr.F.Correa Véglison,Gobernador Civil de la misma, labor meritísima que ha puesto de relieve en tots los asuntos de su competencia i cual fructífera actuación merece sea reconocida y apreciada en cuanto vale por aclamación se acordó nombrarle hijo adoptivo de esta Ciudad, en demostración del cariño con que la misma ha visto su actuación al frent de la privincia y como recuerdo perenne de gratitud, de sincera admiración y de afectuosa simpatia. ( Llibre d'Actes de l'Ajuntament. Sessió del dia 28 de junt de 1941)
ANTONIO CORREA VÉGLISON
Correa, comandant d’Enginyers de l’exèrcit de terra de professió, abans de la seva governació
barcelonina, havia ocupat càrrecs importants, com el de comissari general d’Informació de la Direcció General de Seguretat del Ministeri de la Governació de Serrano Suñer, governador civil de Navarra, de Girona (on exercí, també, de cap de fronteres en una època fonamental en què hi havia més de quatrecents mil exiliats a l’altra banda del Pirineus) i de Jaén. A partir del 1945, l’any del seu cessament, ocupà, entre altres càrrecs, i a banda d’exercir com consejero nacional de FET y de las JONS (un òrgan que, tanmateix, entre aquest any i el 1956 no va tornar a ser convocat en un gest que formà part de la campanya d’obscuriment i maquillatge que emprengué el Règim davant l’ambient internacional contrari que s’havia generat a partir de la derrota de l’Eix durant la Segona Guerra Mundial),2 el de delegat nacional de Premsa i Ràdio del Movimiento, director general d’Economia i Tècnica de la Construcció del Ministeri de l’Habitatge, comissari general d’Ordenació Urbana de Madrid (aquests càrrecs els va tenir quan hi havia el falangista Arrese com a ministre d’Habitatge, a partir del 1957), i també altres càrrecs en
el sector privat, com el d’assesor tècnic de l’Agrupación de Fabricantes Nacionales de Cementos. A banda de tot plegat, dins de l’exèrcit, ensenyava Resistència de Materials a l’Escola Politècnica de l’exèrcit.
Però també féu negocis privats: féu de gerent del projecte «Andalucía la Nueva», de José Banús, en una incipient Costa del Sol. Tanmateix, el més important de tots aquests negocis estigué ubicat a Catalunya, el de la Caja de Ahorro Popular, un negoci que, per cert, el portà a la ruïna. Amb tot, cap d’aquests càrrecs li atorgà mai un paper tan preeminent ni tanta popularitat com va obtenir a casa nostra. Aquí exercí una mena de virregnat, i la seva gestió tingué ressò entre la població i a la cúpula del Règim. Els anys barcelonins van ser els anys daurats de Correa. Aquells durant els quals Franco més l’aprecià, quan era present gairebé quotidianament a les ciutats i pobles de la demarcació, quan rebia una riada de gent cada dia al despatx, quan utilitzava un telèfon —en realitat desconnectat— des del qual, presumptivament, parlava amb el Generalísimo davant d’alguns dels seus astorats visitants per tal d’impressionar-los i de treure-se’ls de sobre, quan saludava amb un sonor «bon dia» vernacle a segons quins d’aquells visitants o a persones amb qui es trobava durant les seves sortides pel territori, o quan convidava cada any alguns joves del Frente de Juventudes a passar uns dies de vacances amb ell a la casa mateixa de Pando3. Els seus anys barcelonins li havien permès fins i tot de confiscar un vaixell atracat al moll i carregat d’oli d’oliva, que era destinat al pagament del deute de guerra amb Itàlia, per tal de fer-ne repartir la càrrega entre una població barcelonina a la qual feia mesos que mancava aquest producte bàsic. Van ser cinc anys en els quals Correa Véglison mostràun tarannà populista i una preocupació notòria per la situació insostenible de la població que tenia sota el
seu mando.
Correa, comandant d’Enginyers de l’exèrcit de terra de professió, abans de la seva governació
barcelonina, havia ocupat càrrecs importants, com el de comissari general d’Informació de la Direcció General de Seguretat del Ministeri de la Governació de Serrano Suñer, governador civil de Navarra, de Girona (on exercí, també, de cap de fronteres en una època fonamental en què hi havia més de quatrecents mil exiliats a l’altra banda del Pirineus) i de Jaén. A partir del 1945, l’any del seu cessament, ocupà, entre altres càrrecs, i a banda d’exercir com consejero nacional de FET y de las JONS (un òrgan que, tanmateix, entre aquest any i el 1956 no va tornar a ser convocat en un gest que formà part de la campanya d’obscuriment i maquillatge que emprengué el Règim davant l’ambient internacional contrari que s’havia generat a partir de la derrota de l’Eix durant la Segona Guerra Mundial),2 el de delegat nacional de Premsa i Ràdio del Movimiento, director general d’Economia i Tècnica de la Construcció del Ministeri de l’Habitatge, comissari general d’Ordenació Urbana de Madrid (aquests càrrecs els va tenir quan hi havia el falangista Arrese com a ministre d’Habitatge, a partir del 1957), i també altres càrrecs en
el sector privat, com el d’assesor tècnic de l’Agrupación de Fabricantes Nacionales de Cementos. A banda de tot plegat, dins de l’exèrcit, ensenyava Resistència de Materials a l’Escola Politècnica de l’exèrcit.
Però també féu negocis privats: féu de gerent del projecte «Andalucía la Nueva», de José Banús, en una incipient Costa del Sol. Tanmateix, el més important de tots aquests negocis estigué ubicat a Catalunya, el de la Caja de Ahorro Popular, un negoci que, per cert, el portà a la ruïna. Amb tot, cap d’aquests càrrecs li atorgà mai un paper tan preeminent ni tanta popularitat com va obtenir a casa nostra. Aquí exercí una mena de virregnat, i la seva gestió tingué ressò entre la població i a la cúpula del Règim. Els anys barcelonins van ser els anys daurats de Correa. Aquells durant els quals Franco més l’aprecià, quan era present gairebé quotidianament a les ciutats i pobles de la demarcació, quan rebia una riada de gent cada dia al despatx, quan utilitzava un telèfon —en realitat desconnectat— des del qual, presumptivament, parlava amb el Generalísimo davant d’alguns dels seus astorats visitants per tal d’impressionar-los i de treure-se’ls de sobre, quan saludava amb un sonor «bon dia» vernacle a segons quins d’aquells visitants o a persones amb qui es trobava durant les seves sortides pel territori, o quan convidava cada any alguns joves del Frente de Juventudes a passar uns dies de vacances amb ell a la casa mateixa de Pando3. Els seus anys barcelonins li havien permès fins i tot de confiscar un vaixell atracat al moll i carregat d’oli d’oliva, que era destinat al pagament del deute de guerra amb Itàlia, per tal de fer-ne repartir la càrrega entre una població barcelonina a la qual feia mesos que mancava aquest producte bàsic. Van ser cinc anys en els quals Correa Véglison mostràun tarannà populista i una preocupació notòria per la situació insostenible de la població que tenia sota el
seu mando.
Correa que es presentava com a falangista però que en realitat no provenia de la Falange de José Antonio sinó de la Comunió Tradicionalista i que treballava per unir i cohesionar a la província els diferents sectors del partit únic, mirant d’acabar amb les conxorxes i lluites intestines protagonitzades tant per alguns d’aquells viejaguardias —que es consideraven preferits per Correa dins la Jefafura Provincial de FET y de las JONS— com pels carlins intransigentes de Mauricio de Sivatte, als qui pretenia integrar al partit. A Vic, el tradiconalisme va conviure a la perfecció amb l'ideari polític del règim, segurament per la bona entesa entre Correa Véglison (falangista vehement) i els tradicionalistes vigatans (Esther Farrers La repressió franquiesta a Vic, )
les parts més fosques, dramàtiques i tètriques de l’etapa Correa, la de la tolerància amb els administradors de ricí als aliadòfils, la de l’assalt a la seu de la revista Destino o a les habitacions del president del comité jueu d’ajut als refugiats, atribuïdes als chicos deCorrea. O l’afer, encara més salvatge i pel qual foren condemnats per un consell de guerra el capità de la Guàrdia Civil, Manuel Bravo Montero —cap d’un denominat rondín antimarxista d’origen falangista, com
veurem al capítol 4— i altres, que va suposar l’assassinat de l’espia Sanclemente, un fet que
obsessionava Correa anys després de deixar el càrrec, tal com em referí l’editor i propietari de Destino Josep Vergés
No hem de deixar de dir que la campanya de desprestigi «interna» dirigida contra Correa inclogué rumors sobre la seva presumpta homosexualitat i es basava en l’especial relació que mantenia amb el Frente de Juventudes, la secció del partit on més es bolcà en tant que cap provincial de FET
Correa no era català, encara que havia viscut a Catalunya perquè el seu pare havia estat administrador general de la Compañía de Tabacos de Filipinas del marquès de Comillas, en una relació provinent precisament de ser els Correa de Comillas mateix. Tampoc no era un falangista català de la primera hora. Però va ser important per al partit únic, per a la FET y de las JONS de Barcelona i per al Règim franquista al Principat.
Foto: El governador civil de Barcelona Antonio Federico Correa Véglison (amb uniforme blanc, al centre de la imatge), ( arxiu d'Albert Benzekry)
Arxiu municipal de Vic
Esther Farrés. La repressió franquista a Vic
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada