Amb motiu de la Diada Internacional de la Dona Treballadora ,la CUP de Victé el gust de convidar a tots els vigatans i vigatanes a la projecció dela pel•lícula d'animació Persèpolis (amb posterior col•loqui) que tindràlloc al Centre Social Autogestionat La Torratxa aquest divendres 6 de marça partir de les 8 del vespre.
Persèpolis: el còmic arriba a la pantalla
Fa set anys l’editorial francesa L’Associatio va publicar Persèpolis, uncòmic autobiogràfic de Marjane Satrapi, primera autora iraniana de còmic,que aviat fou comparat pels crítics amb la novel•la gràfica Maus d'ArtSpiegelmanns (guanyadora del Pullitzer aquell any). En quatre volums ladibuixant iraniana va realitzar un treball destacat: sempre des del puntde vista del seu alter ego jove, plasmava les seves vivències d’infantesai joventut sobre el paper i al mateix temps, tot i que s’hi trobava sovinttristesa i de vegades una crítica mordaç a la societat dins la temàticaprincipal, mai va perdre el matís humorístic. Als Països Catalans, idisponible en català, ha estat editada per la mà de Norma Editorial. I ara s’ha portat aquesta història, també disponible en la nostra llengua,a la gran pantalla. Cinc cèntims: El traspàs dels dibuixos expressionistesen blanc i negre del còmic, que són tan impactants pel que fa a la visióinfantil d'una xiqueta que sap desemmascarar l’absurditat i la grisor d’unrègim religiós, s’ha aconseguit totalment. No ens sorprèn: simplementSatrapi no ha deixat que ningú més s’ocupés del seu treball, sinó que ellamateixa, en col•laboració amb l’artista de còmics francès VincentParonnaud, n’ha agafat la direcció i el guió. Resulta original el fet ques’ha renunciat totalment a les animacions generades per ordinador i alsefectes especials: Persèpolis és una de les molt poques pel•lículesd’animació, les imatges de la qual han estat realment dibuixades a mà. Tot i així, llegir Persèpolis només com a acusació contra la brutalitat icrueltat dels governants iranians (amb especial incidència sobre lesdones) seria una simplificació errònia. També Occident, representat aquíper Viena, la capital austríaca, perd ràpidament el caràcter de paradís ala terra. Tot i que la joveneta Marjane disposa allà de llibertat per diri per fer el que vol, ho ha de pagar a un preu molt car: la pèrdua de laseva pàtria. Com a iraniana a Viena té curiositat pel país estranger itambé se sent sempre observada amb desconfiança i temor per la gentautòctona. Justament en aquest moment de la pel•lícula l’espectador es potsentir sorprès. Iran no és també per a nosaltres un grup de religiososfanàtics, una part de “l’eix dels dolents” que pronuncien obertamentamenaces d’extermini contra Israel? Satrapi torna a posar aquesta imatgeal seu lloc: mostra un poble que pateix sota un govern dictatorial peròque a més també estima, beu, riu i plora com qualsevol altre poble de laTerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada